Història de superació de Juliol, atès al Servei Acompanyament Itineraris Inserció Laboral (SAIIL) de FSC a Alacant
Començo la meva història des dels 14 anys que vaig començar a treballar al camp, tallant raïm. A partir d'aquí, em vaig deixar els estudis amb 15 anys (auxiliar administratiu) i va ser el començament de la meva vida laboral.
Vaig tenir molta facilitat per trobar feina i aconseguia treballar on em proposava, canviant fins i tot de feina. Vaig treballar com a operari, fuster, comercial, cambrer, zelador i moltes feines més, però al final no tenia cap professió adquirida, treballava sempre com a peó.
Després d'una vida laboral amb molts alts i baixos i sense saber realment quina professió era la meva, em vaig proposar aconseguir tenir una professió i em vaig fer vigilant de seguretat.
Aquest treball me'l vaig prendre molt seriosament i vaig anar progressant fins a ser personal laboral fix a l'Aeroport d'Alacant, com a vigilant de seguretat.
Realitzava totes les formacions necessàries per estar el més actualitzat possible, fins i tot vaig rebre alguna menció honorificada pel treball realitzat. Tot m'anava molt bé, estava fix a l'Aeroport d'Alacant i vaig aconseguir una bona estabilitat personal i familiar, era feliç.
El 2013, EULEN, l'empresa de seguretat per a la qual jo treballava, va fer un ERO per acomiadar 30 persones i, encara que no em corresponia estar entre elles, em van ficar al llistat i vaig ser acomiadat amb 42 anys…
Em van donar una indemnització de 6.000 euros i cobrar l'atur. Al principi, no em va preocupar gaire ja que, per la meva experiència i trajectòria laboral, vaig pensar que no trigaria a trobar feina.
Vaig començar a enviar currículums a totes les empreses de seguretat que coneixia i no em trucaven de cap, necessitaven personal, però volien treballadors acabats de sortir de l'acadèmia…
Després d'aquesta decepció, després de 10 anys com a vigilant de seguretat, i amb els diners de la indemnització, vaig decidir muntar un taller de serigrafia, que no va funcionar, ja que la crisi va ser per a tothom.
Després de 5 anys amb la meva vida sentimental, familiar i econòmica destrossada, mentre cobrava l'atur, i després la Renda Activa d'Inserció (RAI), vaig estar realitzant fins a 5 certificats de professionalitat, a la recerca de la inserció laboral que no aconseguia i que cada era més complicada, ja que complia més edat.
Psicològicament destrossat i amb l'autoestima per terra, amb una mica de depressió i sense ingressos de cap tipus, vaig sol·licitar la Renda Valenciana d'Inclusió Social i em van donar cita per a 2 mesos amb la treballadora social que em corresponia.
En aquest estat de desesperació, vaig sol·licitar el meu certificat digital i jo mateix vaig fer la sol·licitud a la seu electrònica de la Generalitat Valenciana, entrant en vigor des d'aquella data.
Als 2 mesos, anava a la meva cita amb la treballadora social, a qui vaig demanar que m'ajudés, que ja no sabia a qui demanar-li diners.
Gràcies a Déu, em van donar una ajuda de l'ajuntament de 360 euros i em van remetre al Centre Social “Virgen del Carmen” a fer un curs d'inserció laboral, on vaig conèixer les professionals del Servei Acompanyament Itineraris Inserció Laboral (SAIIL), dirigit i gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Alacant. M'agafaré a una d'elles, per la seva humanitat i comprensió, com el que “agafa un flotador enmig de l'oceà”…
En aquell moment, estava molt enfonsat psicològicament, ja feia més de sis mesos que havia sol·licitat la Renda Valenciana d'Inclusió Social i encara no havia rebut res, ni una contestació, per la qual cosa vaig emprendre accions legals contra la Generalitat Valenciana per l'incompliment de l'expedient , recorrent al Defensor del Poble (Síndic de Greuges).
Va arribar el COVID-19 i se'm va acabar l'ajuda de 360 euros de l'ajuntament, vaig vendre tot el que tenia -fins a la bicicleta- i la Renda Valenciana d'inclusió social no arribava, ni contestaven i feina tampoc aconseguia, per la qual cosa em trobava a una profunda depressió.
Vull agrair a M., professional del SAIIL, que sempre hi va ser quan li deia desesperat i sempre em feia fora aquest “flotador perquè no m'ofegués”, remetent-me al Banc d'Aliments, o facilitant-me una targeta de transport perquè em pogués desplaçar.
No podia estar més agraït en aquells moments tan desesperats i en confinament quan omplia la nevera d'aliments. Gràcies “Acompanyant del SAIIL”.
Després d'un any i mig de sol·licitar la renda valenciana d'inclusió social, la vaig rebre i això va fer que la meva situació econòmica es normalitzés una mica, la meva autoestima i motivació va augmentar. En aquell moment, vaig decidir preparar-me les oposicions per a conserge de la Generalitat Valenciana i les vaig aprovar, esperant que em cridessin d'altres oposicions. Avui dia, amb 52 anys, sóc funcionari interí a la Regidoria d'Esports de l'Ajuntament d'Alacant com a conserge.
Dono gràcies a Déu, ia professionals com M. del SAIIL que va aconseguir motivar-me quan ja estava enfonsat i m'havia rendit. Ara sé que havia de passar per tot això per ser el que sóc avui i ser feliç amb la meva feina de conserge, encara que l'experiència m'ha deixat pors que vaig superant de mica en mica.
Juliol, persona atesa al Servei Acompanyament Itineraris Inserció Laboral (SAIIL) de FSC a Alacant.
"El voluntariat a 'Can Coll' ha estat clau per a la meva sana recuperació emocional i per sentir-me motivada de nou"
Joana Vidal, de 69 anys, ha format part durant 15 anys de l'equip professional de la Comunitat Terapèutica Can Coll, gestionada i dirigida per la Fundació Salut i Comunitat (FSC). Concretament, fins a la jubilació. En aquesta entrevista, coneixerem com es troba en aquest moment de la vida, així com les tasques de voluntariat en aquesta mateixa comunitat. A més, hem entrevistat prèviament Jordi Morillo, director del servei, perquè ens posi en antecedents sobre el treball professional realitzat per Joana a Can Coll i la seva activitat de voluntariat actual.
– Jordi, explica'ns quines tasques ha fet la Joana al centre en la seva etapa professional.
Sí. Joana va formar part de l'equip de la comunitat terapèutica Can Coll des de l'any 2004, fins a la seva merescuda jubilació el 2019.
Es va fer càrrec de les funcions de monitora de cuina, un espai on la intervenció directa amb la persona usuària del tractament és constant, i on, des del seu rol, va poder ajudar la resta de companyes i companys a consolidar els canvis necessaris durant el procés, per dotar dels coneixements, la tècnica i l'actitud per a l'aprenentatge d'eines necessàries per a la vida quotidiana.
Al llarg dels anys, es va anar formant, i va poder participar en espais terapèutics concrets, com és el Programa de Perspectiva de Gènere i les dinàmiques adreçades exclusivament a les dones.
– Com descriuries la Joana com a persona i quina diries que ha estat i és la seva aportació al servei?
Amb el seu caràcter ferm, però acollidora, s'ha guanyat, al llarg dels anys, l'afecte, el respecte i la consideració, tant de les persones usuàries (que la recorden amb afecte i agraïment), com de la resta de l'equip tècnic, aportant des de un punt de vista natural i des del sentit comú, una visió “domèstica” que ha servit per preparar millor les persones en tractament, a la sortida del servei.
– Com va passar el fet de passar a ser voluntària en aquesta nova etapa de la vida on es troba?
Quan es va jubilar, va acceptar la meva proposta de seguir vinculada a Can Coll, duent a terme un voluntariat i d'aquesta manera, hem pogut continuar mantenint aquesta figura de gran valor al centre.
– Ara parlarem amb la Joana.
Molt bé.
– Joana, què et va motivar a fer aquest voluntariat?
Quan em vaig jubilar com a treballadora de “Can Coll”, vaig haver de fer-me càrrec de la cura del meu marit, que patia una malaltia crònica. Quan malauradament va morir, vaig decidir que no podia estar sola a casa durant tot el dia i, a més de vincular-me a un centre esportiu, vaig voler fer-me voluntària de la Fundació Salut i Comunitat, pensant que seria una bona opció.
En aquest sentit, el voluntariat a Can Coll ha estat clau per a la meva sana recuperació emocional i per sentir-me motivada de nou.
– De quina manera t'ha valgut la teva experiència laboral a Can Coll a l'hora de fer aquest voluntariat?
M'ha valgut de molt. Tot el que sé respecte al pacient amb problemes d'addicció, ho vaig aprendre a Can Coll, treballant amb persones molt professionals i amb un nivell de coneixement enorme.
També, la meva experiència laboral al centre durant molts anys, amb la formació específica, m'ha permès no “ficar la pota” i anar comprenent millor, com és de difícil deixar una addicció.
– Concretament, en què consisteixen les teves tasques com a voluntària?
Els dijous acompanyo l'educadora responsable del Programa de Perspectiva de Gènere. Concretament, a les dinàmiques setmanals que es duen a terme, aportant un punt de vista, potser menys tècnic, però sí intuïtiu.
Els divendres a la tarda, porto a terme un taller de costura, en què ajudo i ensenyo les persones usuàries a poder fer pedaços bàsics, cosir bosses, reciclar roba vella i donar-li un nou ús, en forma de carteres, bosses de platja , etc. així com a aprendre allò més bàsic com cosir un botó, fer un baix d'uns pantalons, cortines…
A més, assisteixo a la reunió d'equip setmanal que es porta a terme a Can Coll els dimarts.
– Què és el que t'agrada més de la teva tasca de voluntariat?
Seguir en contacte amb “Can Coll”, amb les meves companyes i companys, i poder seguir aportant una mica de coneixement que permeti a persones en tractament sortir del centre més ben preparades, fins i tot a nivells tan bàsics com la costura, ja que és una cosa que els aporta autonomia.
- Com és l'ambient de treball amb l'equip professional de la comunitat terapèutica?
Són la meva família, hem compartit moltíssims anys, ens estimem i patim junts, però també ens cuidem emocionalment i ens tenim en compte els uns als altres.
– Què aporta l'experiència de voluntariat en aquesta etapa de jubilació?
Em dóna vida, sempre vaig dir que conèixer “Can Coll” i entrar a treballar en aquest servei, era una cosa que el destí em tenia preparat, perquè fins aquell moment, et puc assegurar que no vaig conèixer la plenitud a la feina, la satisfacció personal per la tasca dajuda que es duu a terme, així com el valor de la convivència amb un equip jove, dinàmic i multidisciplinar.
– Amb quin record et quedes del voluntariat que portes fent fins ara?
Em dóna una alegria especial veure com les persones que inicien el tractament, arriben en condicions precàries, i que quan finalitzen, estan molt millor preparades per mantenir una vida abstinent.
Pel que fa a les meves tasques, és divertit veure com es cusen les bosses de platja, t'ensenyen un pedaç ben fet, o et comenten alguna dificultat en la tècnica del cosit i adquireixen coneixements nous. No espero més…
– Recomaneu l'experiència del voluntariat a la gent gran, en la vostra etapa de jubilació?
Sí, en el meu cas, vaig ser molt feliç i vaig viure plenament la meva relació professional amb la comunitat terapèutica, per la qual cosa continuar des d'un voluntariat en aquesta nova etapa, m'ha proporcionat, i em segueix proporcionant, més satisfacció.
– Pel que comenten, el voluntariat t'està asseient molt bé…
Sí, m'està asseient fenomenal. Definitivament, la jubilació és un moment de la vida, en què ens hem de reinventar, ocupar el temps de manera satisfactòria, i aprofitar el nostre coneixement per poder aportar alguna cosa a la societat.
– Per acabar l'entrevista, vols aprofitar per comentar alguna altra qüestió?
Sí, m'agradaria agrair a la Fundació Salut i Comunitat, al seu gerent, amb qui he tingut sempre una relació molt afectuosa i propera, a l'equip de Can Coll, que són família, poder haver format part d'aquest projecte durant tants anys, aportant des de la meva posició, un granet de sorra a la millora de les persones amb problemes d'addicció, alhora que m'ha permès créixer personalment, ser millor persona, i donar sentit a la meva vida en els darrers 20 anys. Gràcies.
El Programa d'Inclusió de Dones Mitjançant Acompanyament (IMMA) de FSC finalitza el 2022 amb èxits destacats
El programa IMMA de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), desenvolupat a Castelló, va començar com a programa pilot el 2013. Va ser finançat per primera vegada per la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana el 2016. Durant el passat any, vam obtenir molt bons resultats. Entre ells, l'increment d'un 5,8% més de dones ateses, l'augment d'acompanyaments i visites domiciliàries o l'increment de la continuïtat i la profunditat de les intervencions, amb més incidència. Aquest any, es compleixen 10 anys en què acompanyem dones en contextos de prostitució per afavorir-ne el procés de sortida, prioritàriament a víctimes de tràfic amb fins d'explotació sexual.
El projecte IMMA de la Fundació Salut i Comunitat té diferents objectius: promoure l'accés als drets de ciutadania i recursos en condicions d'igualtat de les beneficiàries i generar un dispositiu de referència per a les víctimes de tràfic amb finalitat d'explotació sexual i la resta de dones que pateixen explotació sexual al territori.
D'altra banda, promoure la salut i la millora en la qualitat de vida de les participants i facilitar a les víctimes de tracta amb finalitats d'explotació sexual la coordinació per a la denúncia i la persecució de màfies que les exploten i les extorsionen.
En vista de l'avaluació de l'activitat realitzada durant l'any passat, trobem molt bons resultats en l'accés als sistemes de protecció socials i sanitaris, fins i tot millorant els indicadors de l'any passat. En aquest sentit, s'ha reconegut el dret a rebre atenció sanitària i serveis socials a dones que, malgrat la situació d'alta vulnerabilitat, no estaven rebent aquests serveis.
Destaquem també l'atenció psicosocial i sanitària especialitzada en les situacions d'explotació sexual i de prostitució que realitzem, amb una gran profunditat i calat en les intervencions, que incrementa la incidència positiva a mitjà i llarg termini.
S'hi ha intervingut tant al centre, com sobre el terreny, ia través del telèfon mòbil, adaptant el programa a les necessitats emergents que presentaven les participants. Així mateix, s'han pogut iniciar intervencions en petit grup i s'han incrementat els acompanyaments.
A continuació, assenyalem alguns dels èxits més destacats :
- Increment del 5,8% més de dones ateses.
- Augment de la continuïtat i profunditat de les intervencions, amb més incidència d'aquestes.
- Important increment de la participació de les dones a causa de la confiança que van dipositant a l'equip professional.
- Increment a les assistències en centre fix, tant a nivell social com psicològic i sanitari.
- Augment dacompanyaments i visites domiciliàries.
- Increment de les demandes d'atenció psicològica continuada al centre.
- Augment de les dones que expressen haver patit Tracta d'Éssers Humans (TSH) amb fins d'explotació sexual en el passat (22 dones) i dones que manifesten estar patint TSH amb fins d'explotació sexual actualment (3 dones).
- Acompanyament a víctimes de tràfic d'éssers humans en el procés de denúncia de la situació (2 dones). Aquest procés és complex i altament delicat. S'ha realitzat en col·laboració amb la Unitat Central de Xarxes d'Immigració Il·legal i Falsedats Documentals (UCRIF) i Fiscalia, fent una important coordinació.
- Un 18,6% (55 persones) de dones minimitzen les hores que ocupen a la prostitució i/o l'abandonen.
- Obtenció del Premi Meninas 2022 : un guardó vinculat al Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, reconeixent la nostra especial implicació en la lluita contra la violència masclista i la protecció de les seves víctimes.
- La percepció del servei rebut per part de les usuàries és molt positiva (mitjana de 4,9 sobre 5). Aquest fet és un indicador d‟un pronòstic favorable dels objectius del programa.
D'altra banda, entre els reptes i les propostes de millora per a aquest 2023, l'equip professional del projecte destaca els següents:
- Ampliar la detecció de dones víctimes de TSH amb finalitat dexplotació sexual.
- Incrementar la presència del programa a clubs i pisos clandestins.
- Generar recursos que donin resposta a homes que pateixen situacions de TSH amb fins d'explotació sexual, dins de l'objectiu "Lluita contra el tràfic i l'explotació sexual d'éssers humans", atès que també hi ha nens i homes joves afectats per aquesta problemàtica.
El projecte IMMA de FSC és finançat per la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, així com per l'Assignació Tributària de l'IRPF per a fins socials, l'Ajuntament de Castelló, la Diputació de Castelló i el Ministeri d'Igualtat.
"Al PAAD és molt important treballar des de la demanda de la persona, per aconseguir que es vinculi el professional i el servei el més ràpidament possible"
El Servei d'Acompanyament per a la Vida Autònoma (SAVA) de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), adreçat a persones de la província de Barcelona, que té com a objectiu facilitar el pas a la vida autònoma de les persones beneficiàries del servei, mantenir aquesta autonomia i aconseguir el màxim nivell d'inserció a la comunitat, ha engegat un servei complementari adreçat a persones que estan en consum o amb conductes addictives en actiu. Es tracta del Programa d'Atenció i Acompanyament a les Dependències (PAAD), del qual Andrea Meana, coordinadora dels dos serveis, ens dóna més detall en aquesta entrevista.
– Recentment, heu posat en funcionament el PAAD… quines en són les característiques principals?
El PAAD és un servei que fa acompanyaments educatius a persones que tenen dependències a substàncies i/o conductes addictives. Es treballen aspectes relacionats amb el seu dia a dia, com la gestió de la seva economia, la realització d'un menú setmanal i la compra, la recerca d'activitats d'oci, es fa el seguiment de la medicació, el seguiment de les situacions que suposen un risc per a la salut de la persona, etc… Aquests acompanyaments es duen a terme al domicili de la persona usuària, o lloc acordat entre educador/ai persona usuària, com pot ser una biblioteca, un centre cívic, o altres recursos municipals que ofereix la ciutat de Barcelona.
– Quines són les similituds entre el PAAD i el SAVA?
Tant el PAAD com el SAVA fan aquests acompanyaments educatius. El funcionament dels dos programes és el mateix: la persona usuària fa la demanda de voler ser atesa per un educador/a social en les necessitats relatives als aspectes educatius del dia a dia. L'educador social s'acosta a la casa de la persona usuària per fer l'acompanyament educatiu, al seu entorn quotidià. En aquest lloc, parlen dels seus objectius, els quals estan vinculats a la demanda de la persona, i se'n fa un seguiment i de les necessitats que van sorgint de sessió en sessió.
Tant el SAVA com el PAAD són serveis que acompanyen individualment, i això té el gran avantatge de poder treballar des de l'especificitat i sense haver de vetllar per un grup. Per exemple, una persona que s'està exposant a conductes de risc pot igualment acompanyar-se des d'aquests serveis, ja que no hi ha una normativa grupal per la qual s'hagi de vetllar.
El professional seguirà quedant amb la persona usuària del servei, s'abordaran els riscos, les estratègies i alternatives que té i es prendrà una decisió d'acord amb la seva demanda, a la qual posteriorment, se'n farà un seguiment i es revalorarà si ha estat útil i si es continua aplicant o si s'ha de modificar.
– Quines diferències podem trobar entre tots dos serveis?
El Programa d'Atenció i Acompanyament a les Dependències (PAAD) és un servei que ha nascut per poder cobrir les necessitats que no es podien cobrir des del SAVA, principalment perquè aquest és un servei adreçat a persones que estan en abstinència. Per tant, la principal diferència és que el PAAD és un servei adreçat a persones que estan en consum o amb conductes addictives en actiu.
Des del SAVA ens vam adonar que hi havia persones que no podien ser ateses des d'aquest servei per no complir els requisits necessaris d'abstinència, i tot allò que implica: puntualitat, compromís d'assistència, temporalitat dels objectius educatius… Per això, vam decidir crear el PAAD, un servei que també té com a objectiu afavorir l'autonomia de les persones en consum o amb conductes addictives en actiu a través de l'acompanyament educatiu. El PAAD és un servei més flexible pel que fa a la puntualitat, canvis a la data de quedada, objectius a aconseguir en més temps, etc.
– Què destacaries a més del PAAD?
Un aspecte destacable del PAAD té a veure amb la coordinació entre els diferents equips que atenen la persona usuària. Aquesta coordinació es fa especialment necessària, ja que, en estar en consum, es poden produir més desestabilitzacions a nivell psicològic i psiquiàtric.
El PAAD és un servei que neix per cobrir altres necessitats diferents de les del SAVA. En aquest sentit, el naixement del SAVA va ser molt similar al del PAAD, ja que el SAVA va sorgir en observar que les persones, en acabar els seus processos residencials per a la deshabituació de les addiccions (en pisos o comunitats terapèutiques), seguien demanant i necessitant atenció professional per gestionar el dia a dia. Aquestes persones demanaven una atenció menys intensiva i adaptada a aquests moments de més autonomia.
A més, des del PAAD entenem que és fonamental generar serveis inclusius, en què persones que estan en consum, hi tinguin cabuda i es pugui treballar igualment per a la millora de la seva qualitat de vida. Des d'aquest servei creiem que la mirada s'ha de posar a minimitzar l'impacte negatiu del consum, potenciar alternatives saludables al consum i augmentar l'autonomia.
La presència de les conductes addictives o del consum en actiu farà que els objectius a assolir puguin veure's influenciats per aquest, i és important entendre que el ritme de l'acompanyament serà diferent del d'una persona en abstinència. Per això, al PAAD és molt important treballar des de la demanda de la persona, per aconseguir que es vinculi el professional i el servei el més ràpidament possible, i així poder acompanyar-lo en les seves necessitats.
- Per finalitzar l'entrevista, el dia 24 de gener passat va ser el Dia Internacional de l'Educació. Quina funció diries que té leducació social, en el marc daquests dos programes?
L'educació social té un paper fonamental en el contacte amb persones discriminades per la societat. Les persones amb problemes d'addicció continuen sentint el rebuig de la societat i en molts casos també dels seus familiars i amistats. Moltes vegades aquest rebuig té el seu origen en la incomprensió que hi ha al voltant d'aquesta malaltia, la qual genera judici negatiu en moltes ocasions i manca de suport, arribant fins i tot a amagar la malaltia per por de ser rebutjats (treball, relacions sexe-afectives, possibles amistats, temor a la xafarderia, etc.).
Crec que una de les missions de l'educador/a social té a veure amb assenyalar aquesta desigualtat i ajudar a comprendre (educar), per tal que hi hagi menys desigualtat i rebuig. No només s'ajuda a comprendre les persones que envolten la persona amb el diagnòstic a les addiccions, també s'ha d'incidir sobre la persona amb el diagnòstic. L'autoestigma és molt present en les persones amb addicció perquè també han fet seus els missatges que la societat en diu.
A més, esdevé una figura d'aliança i aferrament per a les persones amb aquest diagnòstic, i pot ser clau per començar a qüestionar l'autoconcepte que tenen com a persones amb problemes d'addicció. Qüestionar els missatges socials i educar per la igualtat penso que serien dos conceptes fonamentals que maneja l'educació social.
– És molt interessant la mirada que es fa des de l'educació social…
Sí, la mirada estructural que fa l'educació social posa el focus a l'estructura de la societat i no tant als factors individuals. És una mirada molt desestigmatitzadora perquè no responsabilitza la persona sobre la seva situació, sinó que la veu com un símptoma d'un sistema que no funciona de manera igualitària i saludable. L'educació social assenyala el funcionament social violent, injust, dur... que acaba repercutint en les persones que conformen el sistema i que acaben sent víctimes d'un sistema que afavoreix les desigualtats.
Igualment, l'educació social aposta per un tracte més horitzontal entre professional i persona usuària, cosa que permet que aquesta última tingui una relació significativa amb un/a professional que pot resultar molt sanadora, no només pel que rep, sinó també en veure's tractada com a persona més enllà d'un diagnòstic.
Per això, és tan important que hi hagi programes com el PAAD o el SAVA amb professionals de l'educació social, ja que són serveis que en promouen la inclusió i disminueixen la desigualtat en ajustar-se a les necessitats de la persona atesa. Tant la flexibilitat dels dos serveis, com l'horitzontalitat i proximitat en el tracte per part del professional, faciliten l'accés i el manteniment de la persona usuària als programes i facilita la seva autonomia i inclusió social.
Bona acollida del "SAP: Servei d'atenció psicològica per a dones que han patit violència al Maresme"
Aquest servei, dirigit i gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), del qual se n'han beneficiat 42 dones, va sorgir de la necessitat detectada a la comarca del Maresme, a Barcelona, d'oferir suport psicològic a les dones en situació de violència sexual i dones dorigen ucraïnès, víctimes de violències sexuals. Tot i això, el programa es va ampliar per poder atendre altres dones que pateixen algun tipus de violència i que, per motius de llista d'espera, no podien ser ateses en aquests moments en altres serveis de la xarxa de violències, com és el cas de els serveis d'informació i atenció a les dones (SIAD) o serveis més especialitzats com el SIE.
El SAP Maresme és un servei que ha tingut una durada de tres mesos i que ha estat desenvolupat gràcies al suport del Consell Comarcal del Maresme. El seu objectiu principal ha estat proporcionar una atenció de caràcter psicològic que pogués ajudar en la seva recuperació les dones que han patit violència sexual i que els permetés incrementar la seva autonomia personal, mitjançant intervencions individuals i grupals. Així mateix, ha pretès afavorir lacció coordinada amb els diferents recursos datenció i derivació del territori.
Altres objectius més específics del servei han estat fer una atenció específica contínua a les dones, relacionada amb la seva problemàtica psicosocial, proporcionant-los atenció psicològica, fomentant el bon estat de salut -tant físic com emocional- i oferint-los informació i sensibilització sobre aspectes relacionats amb la seva situació .
D'altra banda, se'ls ha facilitat l'accessibilitat als recursos existents al territori, vertebrant la intervenció que es realitza i afavorint la coordinació entre els recursos que intervenen específicament amb dones víctimes de violències sexuals i d'explotació sexual i/o tracta des dels diversos àmbits, així com el treball en xarxa, establint canals de comunicació fluida entre els diferents recursos.
Cal destacar que el grup d'edat de dones que ha rebut més atenció ha estat el de 30-40 anys, sent la majoria d'aquestes dones mares que s'han desplaçat amb els fills menors, algunes ucraïneses. La resta de grups, tant els grups de dones més joves (20-30 anys) com els grups de dones de més edat, han demanat una menor atenció, en comparació del grup de mares.
Així mateix, se'ls ha ofert una atenció d'acompanyament terapèutic, a partir d'una valoració inicial per determinar l'afectació del dany i els aspectes psicoemocionals sobre els quals s'havia d'intervenir per reparar, amb l'objectiu d'oferir i promoure a les dones aquells factors de resiliència que els permetessin realitzar un projecte vital satisfactori per a elles.
En aquest sentit, l'equip professional del SAP Maresme, integrat per 4 psicòlogues, una traductora ucraïnesa i una coordinadora del servei, ha realitzat intervenció individual i grupal amb aquestes dones, formant-se un total de 3 grups, un amb dones ucraïneses. Aquests grups han estat fonamentalment de caràcter psicoeducatiu i de suport.
L'atenció psicològica individual ha abastat diferents temes: salut mental, el treball del trauma, conductes de protecció i reducció del risc en salut sexual i reproductiva, cura de la salut, protecció davant de diferents formes de violència, habilitats marentals, xarxa social de protecció , el reconeixement de la pròpia sexualitat danyada, etc.
A la intervenció grupal, s'ha treballat amb diferents metodologies i contingut, depenent dels grups i dones ateses. Fonamentalment, s'ha abordat l'impacte de la violència, l'apoderament i l'autocreixement personal.
La intervenció ha tingut un enfocament d'autoajuda i reforç positiu mutu, i s'han adaptat els grups segons les necessitats existents, en funció del grup i les seves propostes, i s'han escollit les temàtiques d'acord amb les prioritats de les demandes que anaven sorgint.
A causa de la finalització del servei SAP Maresme, les dones que estaven sent ateses o que havien sol·licitat rebre atenció psicològica, han estat derivades a diferents recursos existents a la zona (SIE Maresme, SIAD Maresme, SAP Maresme, SIAD Calella, SIE Tarragona, SIAD Tarragona, SIAD Blanes i Serveis Socials).
Finalment, cal destacar que, de les 42 dones ateses al servei, 2 segueixen pendents de derivació perquè estan rebent actualment atenció psicològica, malgrat haver acabat el servei del SAP Maresme, i 12 dones no han estat derivades a cap servei, bé perquè consideren que tenen prou recursos o perquè no es volen vincular, ja que també estaven rebent atenció en altres serveis.
Sense nous pressupostos, perd la ciutadania: per uns Pressupostos 2023 més socials
La ciutadania necessita de manera urgent uns pressupostos 2023 més socials. Les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) han fet una crida a la coresponsabilitat ia posar les necessitats per davant dels interessos partidistes. ECAS ha recordat que l'acord pels pressupostos 2023 és urgent i que no es pot demorar. En aquest sentit, se suma al que han argumentat la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya i la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya en els darrers dies. La Fundació Salut i Comunitat (FSC), com a entitat integrada a ECAS, se suma a aquesta crida.
Els nous pressupostos han de garantir la millora de finançament del Tercer Sector Social, marcat per una forta precarització, mitjançant una inversió de 150 milions d'euros, com a mínim, a la Xarxa Pública de Serveis Socials, entre altres mesures, segons assenyala ECAS .
El infrafinançament crònic del Tercer Sector Social comporta que les entitats vegin perillar-ne la viabilitat i impedeix la millora de les condicions laborals dels equips de professionals, posant en risc la qualitat dels serveis d'atenció a les persones.
D'acord amb ECAS, els pressupostos del 2023 també han d'incloure el compliment de polítiques i acords, als quals ja s'ha arribat amb el Tercer Sector Social, com és l'increment del 8% de l'indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC ) -una demanda històrica al sector-, i el manteniment del Pla Pilot de la Renda Bàsica Universal, en el context actual de crisi econòmica i social després de la pandèmia, la guerra a Ucraïna i la inflació.
Les entitats socials insistim a remarcar que el desplegament de mesures com la Renda Bàsica Universal (RBU) suposen un pas fonamental per a un canvi de paradigma que posi les persones i les cures al centre.
Tal com s'assenyala a l'Informe INSOCAT per a la millora de l'acció social, al seu número 15, titulat Vides precàries, drets vulnerats, un 25,9% de la població catalana pateix pobresa o exclusió. Els comptes que s'aprovin no resoldran tots els reptes que tenim com a societat sobre la taula, davant de xifres cronificades com aquesta, però són imprescindibles perquè incorporen millores significatives.
Les entitats socials no ens podem permetre una pròrroga dels Pressupostos del 2022, després dels avenços aconseguits en les negociacions amb diversos agents. En aquest sentit, apel·lem al compromís social dels partits polítics perquè s'arribi a un acord com més aviat millor, amb la mirada posada en nous reptes, propostes i accions de millora que es vegin materialitzades a la pràctica.
El Centre de Nit "El Mussol", dirigit i gestionat per FSC a València, intensifica el seu treball amb la "Operació Fred"
La denominada “Operació Fred”, organitzada per l'Ajuntament de València, per donar resposta als que necessiten un allotjament nocturn, continua en marxa des de la seva activació el 25 de novembre passat, davant la baixada de les temperatures a la ciutat. Recentment, s'han activat més recursos municipals que també s'inclouen a la xarxa normalitzada d'albergs, cosa que complementa la feina feta des del Centre municipal d'Atenció a Emergències Socials (CAES). Entre els serveis que s'han sumat a la “Operació Fred”, hi ha el Centre de Nit “El Mussol”, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a València.
Isabel Lozano, regidora de Serveis Socials de l'Ajuntament de València, ha assenyalat que l'operació fred ha requerit l'activació de nous recursos municipals que també s'inclouen a la xarxa normalitzada d'albergs de què disposa la ciutat, destacant que s'han posat en marxa quatre recursos extraordinaris.
Entre ells, hi ha el Centre de Nit El Mussol, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a València, destinat a persones majors de 18 anys sense llar que es troben en situació d'exclusió social amb problemàtiques associades de consum d'alcohol o drogues i/o salut mental, la feina dels quals s'ha intensificat en els darrers dies, amb la baixada de temperatures a la ciutat.
Així mateix, la regidora de Serveis Socials ha demanat la col·laboració ciutadana perquè cap persona dormi al ras, realitzant una crida perquè les persones sense llar acudeixin als albergs. A més, ha incidit que aquests recursos ofereixen l'oportunitat de mantenir una relació més estreta amb aquestes persones, per poder-les ajudar més enllà del moment d'urgència, podent derivar-les a processos d'inserció i formació per aconseguir la seva inclusió social. En el cas del Centre de Nit “El Mussol” que, en els seus dos anys i mig de funcionament, ha atès més de 400 persones diferents, i més de 180 persones, el darrer any.
“ Hem atès en horari nocturn i durant l'època de més rigor climàtic, una població la vulnerabilitat de la qual és evident i en què concorren, almenys, més de tres característiques que així ho evidencien: salut compromesa, sense ingressos econòmics, amb qualificació de minusvalideses, dones amb problemes de violències i que ateses la seva problemàtica d'addicció / patologia psiquiàtrica, no haurien pogut aconseguir plaça a la xarxa normalitzada d'albergs d'aquesta ciutat, ja que en la majoria dels casos, s'hi demana abstinència consum de drogues o estar en tractament psiquiàtric, condicions que donada la seva situació són difícils d'aconseguir”, assenyala Isabel Alarcón, responsable del servei.
Així mateix, destaca que "es continua evidenciat la idoneïtat d´un centre d´aquestes característiques a la ciutat de València, d´atenció immediata a persones en situació sense llar en consum actiu de substàncies i altres problemàtiques psiquiàtriques afegides, ja que resulta molt complex poder adaptar determinats perfils als recursos de la xarxa datenció per les seves normatives (horaris rígids, exigència de no consum, etc. ), precisant dun recurs que sadapti a la perspectiva de la reducció de danys i la baixa exigència, dirigit a una població que presenta una problemàtica complexa, comptant amb un equip professional amb formació específica en drogodependències i salut mental”.
Cal assenyalar a més que, al centre, s'utilitza la metodologia de reducció de danys com a estratègia d'inclusió i apoderament, respectant l'autonomia de la persona i reconeixent la seva capacitat per decidir sobre la seva vida, alhora que se'n promou la participació en el centre desenvolupament i disseny destratègies dactuació per superar la situació dexclusió social.
El servei està finançat per l'Ajuntament de València, gràcies a la signatura d'un conveni, i per la vicepresidència i la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana. A més, el finançament es complementa amb donacions en efectiu i en espècie que la Fundació Salut i Comunitat obté, entre les quals destaquem, per la seva importància, la del Banc d'Aliments i la de l'empresa Mercadona.
FSC se suma al Dia Internacional de l'Educació: dret humà fonamental, bé públic i de responsabilitat col·lectiva
El 24 de gener passat, va tenir lloc el Dia Internacional de l'Educació, proclamat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 2018, per visibilitzar la importància que té l'educació en la pau i el desenvolupament. Des de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), ens vam voler unir a aquesta celebració, pel gran valor que donem al component educatiu, a través del nostre treball diari a centres i serveis de diversa tipologia.
L'educació és un dret humà fonamental, un bé públic i una responsabilitat col·lectiva. Sense una educació de qualitat, inclusiva i equitativa per a totes les persones i d'oportunitats d'aprenentatge al llarg de tota la vida, els països no aconseguiran trencar el cicle de pobresa que afecta milions de nens/es, joves i adults ni s'assolirà la igualtat de gènere.
A la Fundació Salut i Comunitat , donem un gran valor a l'educació com a eina per transformar la societat, i més tenint en compte el context de recessió mundial i de desigualtats creixents en què ens trobem. Un progrés que s'ha d'encaminar cap a la consecució d'una societat que continuï invertint en educació per assegurar el principi d'igualtat d'oportunitats, sobretot de les persones més desafavorides.
A aquest efecte, duem a terme accions concretes en centres i serveis de diversa tipologia. És el cas de centres datenció a menors o en centres penitenciaris i oberts, a través de serveis de dinamització socioeducativa. També, en centres educatius escolars, on realitzem la nostra tasca dirigida a menors ia joves, mitjançant diferents cursos i tallers, com ara tallers de prevenció de les drogodependències.
Aquest any, la UNESCO ha volgut dedicar aquest Dia Internacional de l'Educació a totes les nenes i dones de l'Afganistan que es veuen privades del seu dret a aprendre, estudiar i ensenyar, condemnant aquest atemptat profund contra la dignitat humana i el dret fonamental a la educació.
Per això, ha triat el lema "Invertir en les persones, prioritzar l'educació", aprofitant l'impuls mundial generat per la Cimera de les Nacions Unides sobre la Transformació de l'Educació, feta el setembre de l'any passat.
En un món de complexitat i incertesa creixent, des de FSC ens hem volgut unir a aquest Dia Internacional de l'Educació, per continuar conscienciant sobre el paper fonamental que té l'educació en el desenvolupament humà, com a aliada del progrés i de la justícia social.
Segons assenyala la UNESCO, actualment, 244 milions de nens/es i joves estan sense escolaritzar i 771 milions de persones adultes són analfabetes.
"Amb mi no s'avorreix ningú, m'agrada molt explicar coses"
Cristina va néixer a Oriola (Alacant), té 48 anys i és usuària des de fa gairebé 3 anys de la Residència de Persones amb Diversitat Funcional Relleu de la Generalitat Valenciana, gestionada i dirigida per la Fundació Salut i Comunitat (FSC). Tant l'equip professional del centre com els seus companys/es la defineixen com una persona molt extravertida, afectuosa i xerraire. Cristina sempre té alguna cosa per explicar i li agrada molt parlar dels seus familiars, dels quals se sent orgullosa, cosa que comprovem durant l'entrevista. En ella ens parla sobre les seves aficions i la seva vida al centre, en general.
– Hola Cristina. Em diuen que tens moltes ganes de ser entrevistada…
Sí, moltes.
– Des de quan ets usuària de la Residència de Diversitat Funcional Relleu?
Des de fa gairebé tres anys, vaig arribar al centre a l'inici de la pandèmia. Anteriorment, vaig estar a Elda, en un pis tutelat.
– Com és el teu dia a dia al centre?, en quines activitats participes?
El meu dia a dia és bo. En el meu cas, participo en diferents tallers com manualitats, esports, expressió corporal, arts audiovisuals ia la revista del centre, on podeu llegir refranys i poesies que invento dedicades als treballadors del centre ( recita una poesia dedicada a Rubén, educador al centre ).
M'agrada tenir el temps ocupat i m'organitzo per a diversos dies, tant pel que fa a activitats com pel que fa a la roba que portaré.
– A més d'aquestes activitats que fas al centre, què t'agrada fer més en el teu temps lliure?
Entre les meves aficions, hi ha jugar amb la tablet, escoltar música, realitzar exercicis (deures), així com sopes de lletres i veure pel·lícules al cinema.
També m'invento lletres de cançons d'Oriola. Sóc molt inquieta…
– Sí, ja ho veig. Què és el que t'agrada més del servei?
M'agrada fer activitats i com ens atenen els professionals. La vida al centre és bona.
– I què és el que t'agrada menys?
No m'agraden les llenties, me les han de triturar perquè me les pugui menjar.
Tampoc no m'agrada l'activitat de gimnàstica, encara que sé que l'exercici és bo.
- Com és la relació amb l'equip professional del centre ?
L'equip de professionals és fantàstic i la directora del centre, Marisa, molt bona.
A més, tinc una amiga que treballa a la bugaderia, es diu Sonia. M'agrada molt anar a veure-la i parlar-hi. És afectuosa i em fa riure.
– I com és la relació entre companys/es?
Es fiquen amb mi perquè parlo molt ( riu ). M'agrada molt explicar-los històries del meu passat, d'Oriola, d'Elda, i dels meus germans.
Amb mi no s'avorreix ningú, m'agrada molt explicar coses…
– Per acabar l'entrevista, m'han dit que estàs contenta amb allò que t'han deixat els Reis aquest any.
Sí, em feia molt falta una motxilla per quan surti fora del centre i me l'han portat. Estic molt contenta.
– Sé que tens un propòsit que vols complir aquest 2023.
Sí, m'agradaria estudiar auxiliar d'infermeria, no vaig poder estudiar al seu dia.
Em fa molta il·lusió perquè durant molt de temps vaig ajudar a cuidar la meva àvia, fins que va morir. Ara és un bon moment per estudiar. Em sento bé perquè m'estan recolzant perquè ho aconsegueixi.
Construir una societat amb polítiques integradores i no excloents per a les persones sense llar
Les persones sense llar constitueixen un dels grups poblacionals més vulnerables, o vulnerabilitzats. Perquè en realitat, al costat de factors de tall estructural que expliquen l'existència del fenomen del sensellarisme, és la falta d'elements de protecció, la que els situa en una posició de desavantatge social, a la mercè d'envestides de diferent tipus que van més enllà de la negació del dret a un habitatge digne (malalties, agressions, robatoris, fenòmens climatològics adversos, etc.).
A nivell institucional, falla la prevenció, mecanismes i eines que impedeixin que una persona, en un moment determinat de la seva vida, es vegi al carrer. Però també fallen les respostes quan la persona ha arribat a l'estadi de perdre-ho tot.
En aquest sentit, des del sector dels serveis socials, afortunadament comptem amb una xarxa de recursos cada cop més variada que permet atendre l'ampli ventall de característiques i situacions que envolten les persones sense llar. Fins i tot, amb els anys, sembla que l'enfocament en reducció de danys també es va fent lloc, possibilitant arribar als que tradicionalment havien quedat desatesos.
Tot i això, la manca d'implicació de la resta de sectors de la política social (ens referim a ocupació, educació, sanitat, habitatge, etc.), retalla les possibilitats de sortida, impedint que totes aquestes persones aconsegueixin l'autonomia, o almenys, el nivell d'autonomia més gran que la seva situació sanitària els permeti. Resulta frustrant veure com els que han aconseguit sortir del carrer o els que ho estan intentant, no aconsegueixen abandonar el circuit de l'exclusió residencial a causa de la impossibilitat dels lloguers, la manca d'habitatge públic, la manca de serveis sanitaris comunitaris, a les feines precàries, etc.
Al centre per a persones sense llar “El Carme”, servei de titularitat de l'Ajuntament de València, gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), en som testimonis, comptant amb usuaris/es que allarguen les seves estades per no trobar una habitació de lloguer que puguin sufragar amb els seus ingressos, o els que repeteixen, per la manca de suports comunitaris a la sortida. És cert que hi ha factors de tall personal o relacional que també s'hi veuen involucrats, però els resultats serien diferents si aconseguíssim construir una societat amb polítiques integradores i no excloents.
Davant d'aquest panorama, s'entén que parlem de la “cronificació del sensellarisme”, o de les “persones sense llar cronificades”, en tant que hi ha una sèrie d'elements estructurals i institucionals sobre els quals no s'actua i que són els que impedeixen que aquestes persones puguin accedir i mantenir un habitatge digne de per vida.
No obstant això, des de “El Carme” seguirem utilitzant el concepte de “sensellarisme de llarga durada”, o el de “persones amb llargues trajectòries de sensellarisme”, ja que ens resistim a negar-los un futur digne i seguirem contribuint dins de les nostres possibilitats a la reversió de la situació d'exclusió residencial.
