Feia temps que buscava un voluntariat amb dones víctimes de violència, havia escrit a APRAMP sense èxit… Seguia buscant llocs on fer alguna feina, volia passar a l’acció.

Tenia clar que volia treballar amb dones, en una societat que durant segles ha tractat les dones com a “ciutadans de segona” (sense anar més lluny, quan jo vaig néixer, la meva mare no tenia dret per llei a obrir un compte bancari sense permís del marit o el pare). A qualsevol calamitat que et toqui a la vida, cal sumar-li sempre les tremendes dosis de misogínia i violència simbòlica que es respiren en el dia a dia.

No trobava res i, de cop i volta, al grup de WhatsApp de la meva promoció universitària d’infermeres, vaig llegir el missatge d’un company. Deia el següent: “per si coneixeu algú que li pugui interessar… Busquen infermera per a un centre social que atén només dones en exclusió, en situació de carrer, víctimes de violència de gènere, tracta i també de vegades, consum de drogues o problemes de salut mental…”.

És clar que estava interessada!, era precisament el que estava buscant! Totes les persones tenen històries al darrere, i són aquestes històries les que els has portat a ser on són.

Sincerament, no crec que molts de nosaltres arribem a presidents de grans empreses, polítics o milionaris, però tots, amb una mica de mala sort, podem veure’ns en una situació de carrer, d’exclusió, o de tracta .

No és difícil arribar a ser així; el que és difícil, estadísticament, és arribar a ser un magnat. Em podria passar a mi, oa algun dels meus éssers estimats i, sovint, em plantejava què seria de mi en aquest cas, què passa després de viure al carrer…

El dia que em vaig entrevistar amb Yolanda i Ana (responsables del Centre Beatriz Galindo) a Madrid, gestionat per la Fundació Salut i Comunitat, servei que forma part de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar de l’Ajuntament de Madrid) va ser per a mi un gran dia… Vaig sortir-ne plena d’esperança, pensant que, si algun dia tenia la desgràcia de trobar-me sense sostre, tenia la gran sort de viure en un país que comptava amb aquell equip humà tan fantàstic i aquelles impressionants instal·lacions per recollir-me…

Em vaig sentir orgullosa i agraïda d’haver nascut en aquest país i ja no podia esperar a començar la meva feina. Em feia una mica de por, perquè, encara que fa gairebé 30 anys que tinc infermera (i això curt molt), mai havia treballat en un centre similar. No havia treballat amb persones en situació de carrer i no sabia com se’m donaria connectar amb elles i tampoc no estava familiaritzada amb les medicacions de salut mental.

Aviat va arribar la realitat i la seva diferència amb les meves expectatives… De fet, al principi va ser tot un xoc, fins i tot no vaig poder dormir les primeres nits, perquè em va passar una cosa que no havia previst… sentia por!

En una societat com la nostra, no són les tempestes o les fams els nostres problemes més grans, l’amenaça major per a qualsevol de nosaltres és un mateix, o un altre ésser humà. Les persones són també el major actiu de la nostra societat, bé ho vam veure durant la pandèmia, quan els carrers es van buidar i feien ganes de plorar en veure tot el buit, però els éssers humans som també perillosos, som el millor i el pitjor.

El primer dia tenia tanta por que ho vaig passar una mica regular. Sempre he estat valent i s’esperar, així que em vaig limitar a seguir anant, ia fer la meva feina… com al llibre de Mikel Ende, Momo, vaig ser “pas, inspiració, escombrada…” i va funcionar.

A poc a poc, anaven entrant a la meva consulta, perquè els donés la seva medicació, per fer-los alguna cura o posar-los algun injectable… i amb aquella excusa, xerràvem. El que vaig aprendre en aquella consulta d’infermeria és que aquelles dones eren iguals a mi, no hi havia cap diferència, comprenia perfectament les situacions, les pors, les il·lusions, les frustracions…

Sens dubte, les dones usuàries del servei en què faig voluntariat són dones fortes i valentes, supervivents de múltiples desventures que ens haguessin portat al davant molts de nosaltres. Cada dia sortia amb una nova història en què pensar… Rèiem, xerràvem o ploràvem juntes a la consulta. També, passàvem moments tensos, són persones que sovint tenen sortides de to i de vegades es creen problemes potents.

Crec que és en aquests moments quan més he après, si era capaç de parar-me i pensar, en surt el millor, i el creixement personal després de superar (d’alguna manera) aquestes crisis, és considerable. L’experiència m’ha portat a tenir un gran respecte per aquestes dones que m’han ensenyat com fins i tot en els pitjors escenaris, són capaços d’oferir generosament els seus somriures, afecte, paciència, lleialtat, generositat, humilitat i aguda espurna.

Són un exemple de per què seguir vius és un regal, cada dia. Quan el meu pare va emmalaltir vaig deixar el lloc d’infermera, però vaig demanar de seguir anant a visitar-les. Volia saber com seguien, aquestes dones han deixat en mi una empremta tan profunda, que hi ha un abans i un després a la meva vida. Hi penso molt i veig els seus mateixos patrons en altres persones. En situacions que abans no comprenia, les seves històries m’il·luminen ara l’escena.

Les veuré, igual cada setmana o cada dues. Els porto caramels, sortim al pati a xerrar o fem alguna passejada. M’encanta veure els seus somriures quan arribo a visitar-los. Són moments senzills, però amb milers de matisos que enriqueixen la meva vida i tinc la il·lusió que aquestes estonetes que passem juntes, també siguin per a elles dolces pauses a les seves agitades biografies.

Vull agrair la confiança que el centre i el seu equip professional diposita en mi per continuar gaudint d’aquesta gran oportunitat. Mil gràcies de cor.


Azucena Cristóbal
Voluntaria de la Fundació Salut i Comunitat