Em dic Maite Catalá, ja tinc gairebé prop de 68 anys i sóc advocada en exercici des de l’any 1978, primer com a laboralista i després, com a especialista en dret de família. Des de fa més de 35 anys, he compaginat l’exercici privat en un despatx col·lectiu amb l’atenció a dones dins dels serveis municipals d’assistència jurídica a la dona, on atenia consultes de les diferents branques del dret, principalment dret de família i violència de gènere, però també qualsevol consulta referent a arrendaments, laboral, atur, pensions etc. Tot això amb l’objectiu de facilitar a les dones la informació sobre els seus drets i la forma d’exercir-los com a part essencial de la construcció d’una igualtat real i efectiva a la societat.
Això us ho exposo perquè vull fer-vos partícip que l’assessorament jurídic a les dones, moltes derivades dels serveis socials municipals, ha estat i és essencial per al desenvolupament, no només de la meva vida professional, sinó molt més de la meva vida personal , fins al punt que, en els escassos parèntesis en què no he prestat aquest servei, notava la seva falta com una cosa molt important i fonamental per al meu propi benestar general per molt bé que fos a la meva família, pilar fonamental a la meva vida.
Així que, l’any 2017, com una mena de continuïtat amb la meva professió remunerada, em vaig oferir com a voluntària en una llavors anomenada per nosaltres “casa d’acollida”, on continuo acudint. Allà vaig conèixer la Mònica, la treballadora social a qui sincerament agraeixo que m’hagi facilitat l’actual col·laboració al Centre de Recuperació Integral per a víctimes de violència masclista “Constanza Alarcón”, a Alacant, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC ).
La meva tasca en aquest servei, juntament amb Mònica, és atendre les dones en el seguiment del camí legal dels processos de violència de gènere en què estan immerses i acompanyar-les d’una manera molt personal i especialment, propera i delicada, intentant fer-los comprensibles els múltiples passos, els tediosos terminis i els endimoniats termes i formalitats que els integren.
Al mateix temps, gran part de la tasca se situa a l’altra banda -que hauria de ser la mateixa-, és a dir, amb els advocats/des de les mateixes dones i al Jutjat on es porta el seu cas.
Moltes vegades, es tracta de traslladar a aquests/es professionals la realitat del que ha viscut aquesta dona, els seus fills/es i el seu entorn, així com les seves pretensions. Es podria dir que, en ser el seu advocat/da, ja ho coneix tot, però res més lluny de la realitat: el mateix l’han vist una sola vegada, una mica abans del judici i amb la pressa “del passadís”; i, si no fem molt bé aquest acostament, es pot veure seriosament afectat el resultat d’aquest procés i, en conseqüència, una aplicació que no sigui justa dels drets de la dona, víctima de la violència i, si escau, dels fills /es.
L’atenció a les dones en aquestes condicions, i durant tots aquests anys, ha estat essencial per al desenvolupament de la meva personalitat i, en general, de la meva vida. M’ha fet esforçar-me a intentar cultivar qualitats de les quals no tenia: escoltar activament, de manera propera però sense falses compassions; potenciar al màxim el protagonisme de la dona i fent que sigui ella la que opti i decideixi amb la informació professional proporcionada, no determinant mai la resposta personal que, moltes vegades, és requerida per la dona per desviar-ne la càrrega de responsabilitat; respectar-ne la dignitat i els temps, les possibles “marxes enrere”, sense que això produeixi frustració, ja que la informació prestada segueix aquí, etc.
Entrar al centre cada dilluns per passar-hi quatre o cinc hores suposa per a mi respirar felicitat, reps somriures de totes les persones, ja saben qui ets, sense que li ho hagis dit i notes l’agraïment i la complicitat a l’aire.
Jo rebo moltíssim més del que dono i estic francament agraïda per permetre’m fer aquest voluntariat. Crec que, si em deixen i el meu cap segueix regint mitjanament bé, encara amb els anys que ja tinc, m’hauran d’aguantar uns quants més perquè no concebo la meva vida sense “les meves dones”.