Començo la meva història des dels 14 anys que vaig començar a treballar al camp, tallant raïm. A partir d’aquí, em vaig deixar els estudis amb 15 anys (auxiliar administratiu) i va ser el començament de la meva vida laboral.

Vaig tenir molta facilitat per trobar feina i aconseguia treballar on em proposava, canviant fins i tot de feina. Vaig treballar com a operari, fuster, comercial, cambrer, zelador i moltes feines més, però al final no tenia cap professió adquirida, treballava sempre com a peó.

Després d’una vida laboral amb molts alts i baixos i sense saber realment quina professió era la meva, em vaig proposar aconseguir tenir una professió i em vaig fer vigilant de seguretat.

Aquest treball me’l vaig prendre molt seriosament i vaig anar progressant fins a ser personal laboral fix a l’Aeroport d’Alacant, com a vigilant de seguretat.

Realitzava totes les formacions necessàries per estar el més actualitzat possible, fins i tot vaig rebre alguna menció honorificada pel treball realitzat. Tot m’anava molt bé, estava fix a l’Aeroport d’Alacant i vaig aconseguir una bona estabilitat personal i familiar, era feliç.

El 2013, EULEN, l’empresa de seguretat per a la qual jo treballava, va fer un ERO per acomiadar 30 persones i, encara que no em corresponia estar entre elles, em van ficar al llistat i vaig ser acomiadat amb 42 anys…

Em van donar una indemnització de 6.000 euros i cobrar l’atur. Al principi, no em va preocupar gaire ja que, per la meva experiència i trajectòria laboral, vaig pensar que no trigaria a trobar feina.

Vaig començar a enviar currículums a totes les empreses de seguretat que coneixia i no em trucaven de cap, necessitaven personal, però volien treballadors acabats de sortir de l’acadèmia…

Després d’aquesta decepció, després de 10 anys com a vigilant de seguretat, i amb els diners de la indemnització, vaig decidir muntar un taller de serigrafia, que no va funcionar, ja que la crisi va ser per a tothom.

Després de 5 anys amb la meva vida sentimental, familiar i econòmica destrossada, mentre cobrava l’atur, i després la Renda Activa d’Inserció (RAI), vaig estar realitzant fins a 5 certificats de professionalitat, a la recerca de la inserció laboral que no aconseguia i que cada era més complicada, ja que complia més edat.

Psicològicament destrossat i amb l’autoestima per terra, amb una mica de depressió i sense ingressos de cap tipus, vaig sol·licitar la Renda Valenciana d’Inclusió Social i em van donar cita per a 2 mesos amb la treballadora social que em corresponia.

En aquest estat de desesperació, vaig sol·licitar el meu certificat digital i jo mateix vaig fer la sol·licitud a la seu electrònica de la Generalitat Valenciana, entrant en vigor des d’aquella data.

Als 2 mesos, anava a la meva cita amb la treballadora social, a qui vaig demanar que m’ajudés, que ja no sabia a qui demanar-li diners.

Gràcies a Déu, em van donar una ajuda de l’ajuntament de 360 ​​euros i em van remetre al Centre Social “Virgen del Carmen” a fer un curs d’inserció laboral, on vaig conèixer les professionals del Servei Acompanyament Itineraris Inserció Laboral (SAIIL), dirigit i gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Alacant. M’agafaré a una d’elles, per la seva humanitat i comprensió, com el que “agafa un flotador enmig de l’oceà”…

En aquell moment, estava molt enfonsat psicològicament, ja feia més de sis mesos que havia sol·licitat la Renda Valenciana d’Inclusió Social i encara no havia rebut res, ni una contestació, per la qual cosa vaig emprendre accions legals contra la Generalitat Valenciana per l’incompliment de l’expedient , recorrent al Defensor del Poble (Síndic de Greuges).

Va arribar el COVID-19 i se’m va acabar l’ajuda de 360 ​​euros de l’ajuntament, vaig vendre tot el que tenia -fins a la bicicleta- i la Renda Valenciana d’inclusió social no arribava, ni contestaven i feina tampoc aconseguia, per la qual cosa em trobava a una profunda depressió.

Vull agrair a M., professional del SAIIL, que sempre hi va ser quan li deia desesperat i sempre em feia fora aquest “flotador perquè no m’ofegués”, remetent-me al Banc d’Aliments, o facilitant-me una targeta de transport perquè em pogués desplaçar.

No podia estar més agraït en aquells moments tan desesperats i en confinament quan omplia la nevera d’aliments. Gràcies “Acompanyant del SAIIL”.

Després d’un any i mig de sol·licitar la renda valenciana d’inclusió social, la vaig rebre i això va fer que la meva situació econòmica es normalitzés una mica, la meva autoestima i motivació va augmentar. En aquell moment, vaig decidir preparar-me les oposicions per a conserge de la Generalitat Valenciana i les vaig aprovar, esperant que em cridessin d’altres oposicions. Avui dia, amb 52 anys, sóc funcionari interí a la Regidoria d’Esports de l’Ajuntament d’Alacant com a conserge.

Dono gràcies a Déu, ia professionals com M. del SAIIL que va aconseguir motivar-me quan ja estava enfonsat i m’havia rendit. Ara sé que havia de passar per tot això per ser el que sóc avui i ser feliç amb la meva feina de conserge, encara que l’experiència m’ha deixat pors que vaig superant de mica en mica.

Juliol, persona atesa al Servei Acompanyament Itineraris Inserció Laboral (SAIIL) de FSC a Alacant.