En aquesta entrevista, parlem amb Rafa Pinto, director d’aquest servei ubicat a Guadalajara de la C ONSEJERIA de Benestar Social de Govern de Castella-la Manxa, gestionat per la  Fundació Salut i Comunitat (FSC)  juntament amb el Grup Lagunduz.  Rafa és diplomat en Magisteri d’Educació Especial, i la seva experiència professional es remunta a l’any 2000, treballant des de llavors en centres de menors i en entitats de sector. Paral·lelament, s’ha dedicat a la formació i teleformació (sempre centrada en adolescents en conflicte). Gran part de la seva vocació en aquest àmbit neix de l’oci i temps lliure, comptant amb la titulació de director d’oci i temps lliure i havent presidit una associació d’oci i temps lliure (agrupament escolta de ASDEEX) durant 12 anys. 

– Què et va fer interessar-te per l’atenció a menors des de l’àmbit de la gestió?

L’àmbit de la gestió és una cosa que m’ha vingut sobrevingut. Mai ho vaig buscar i no era una cosa que em atragués a priori. Sempre m’he considerat més “de primera línia” i d’acció, si bé en un moment donat, els meus serveis o les meves aptituds van ser requerides des del camp de la gestió, en un primer moment en la formació, en un segon moment en el desenvolupament tecnològic, en un tercer en la gestió de personal i finalment, a l’adreça d’un recurs.

Diguem que va ser un pas més en una trajectòria professional, un canvi orgànic en un moment, atès que Toni Gelida (responsable de l’àrea) va confiar en mi i em va proposar fer el salt a la direcció.

– ¿I quina va ser la teva resposta?

Et reconec que en un primer moment vaig ser molt reticent, però amb el temps i amb perspectiva, veig que la gestió és un lloc en el qual em trobo còmode i hi ha cabuda per a molt més del que a priori pot semblar.

– Des de quan dirigeixes el centre de primera acollida i valoració “Lázaro” de Guadalajara?

Al desembre de 2017 vaig passar de el departament d’atenció a menors a l’adreça de el centre. Això sí, el centre ja hi era quan jo vaig arribar.

“Lázaro” és una oportunitat d’or per a qualsevol que vulgui “tocar molts pals”. La seva peculiaritat de primera acollida ho fa molt especial. El continu esdevenir de nois i noies, lluny de convertir-se en una tara, ho fa alguna cosa molt especial. Coneixes i participes de moments vitals molt enriquidors per a ambdues parts.

El centre porta en actiu des de l’any 2003 amb l’anterior gestora, Fundació Internacional O’Belén (FIOB), encara que això d’antiga gestora és un tant inexacte, en aquest cas. La FIOB va entrar en concurs de creditors i amb una de les figures que contempla la llei concursal, FSC es hico càrrec el 2017 de l’total de l’activitat de la FIOB sense deixar ningú ni a res fora.

Per a nosaltres/es el canvi va ser mínim, ja que els llocs de treball es van conservar intactes, els centres també, etc. És i va ser una sensació estranya per als treballadors/es, ja que sabem que l’entitat no és la mateixa, però el segueixes “sentint” igual.

Evidentment, entre entitats hi ha diferències, i jo personalment, no tinc cap queixa de l’actual, però quan parlem de situacions personals o de les emocions de l’canvi, amb prou feines hi ha diferència entre el passat i el present.

– Com ha estat la teva experiència com a director de centre fins al moment?

Molta i molt àmplia. A nivell personal, és enriquidor, encara esgotador. El servei a l’ésser de primera acollida i tenir un caràcter polivalent, pel que fa a la recepció de possibles usuaris/es, genera per una banda un ambient que és estressant per definició, però també et permet el fet de no encasellar o acomodar-te a una feina habitual. Cap treball amb menors pot ser entès com “tranquil” o estable, però en el nostre cas, el fet de portar aquests diferents cognoms, ens permet moure’ns d’un perfil a un altre de forma contínua.

– A més, es tracta d’un servei en el que el perfil d’usuari/a ha anat variant …

Hem canviat de població gairebé exclusiva de menors migrants, sense adults de referència i adolescents, a menors de 11 anys de mitjana que vénen de situacions de maltractament o negligència, tot això perquè evidentment es tracta d’un dispositiu d’urgències i hem d’atendre a tot aquell cas que és detectat des de la Direcció provincial de Benestar social de Guadalajara (en el que portem de pandèmia hem tingut solament 3 ingressos de menors migrants).

Aquest canvi de perfil ens ha “obligat” a fer obres, a reacondicionar espais i el centre està més bonic i confortable. També, ajuda molt a l’equip a desengreixar i no establir-nos en una rutina i eines habituals, en la línia del que et deia anteriorment. A “Llàtzer” és contínua la reinvenció de l’equip per garantir una atenció càlida i de qualitat als i les menors.

– Què destacaries de l’equip professional de l’servei, pel que fa a el valor que aporta a l’escola?

A l’respecte dir-te que, tant vaivé de perfils, tant canvi d’edats, tant canvi de necessitats … és el que confirma el centre com un lloc de contínua reestructuració educativa. Ara bé, no és “el centre” el que suporta aquests canvis i el que garanteix l’atenció als menors, són totes i cada un dels i les professionals que conformen l’equip educatiu. Cada un/a aporta el seu granet de sorra: uns/es miren més pel benestar emocional, altres vigilen les necessitats físiques, altres estan pendents de qui necessita una abraçada, altres són els que els toca implementar límits i seguretat, altres fomenten el creixement en valors, altres sempre tenen un paquet de mocadors d’un sol ús a la butxaca …

De manera individual, totes i tots són persones excepcionals, però com a equip, tots/es junts i tots/es perseguint el mateix objectiu (el benestar emocional i el creixement i desenvolupament dels nostres nois / es) són un leviatan que s’enfronta a tempestes amb un somriure a la cara.

– En relació a tallers i activitats en general a realitzar en el servei, què teniu previst a curt i mig termini?

M’alegra que em preguntis això. Aquesta setmana, i seguint amb la nostra planificació anual, vam començar amb el taller de judo en el recurs. Un taller que a més dels beneficis fisiològics que reportarà, està enfocat com un taller transversal en el qual es transmetran valors tals com l’empatia, el respecte, l’esforç, etc., d’una manera molt lúdica i demandada pels nois/es.

Per les dates en què estem, els reis d’aquests dies són els tallers de manualitats amb els quals decorar el centre (des origami o papiroflèxia, fins creació de corones artesanals, sense deixar oblidat el garlanda que repartirem pel centre i els dos arbres de nadal que tenim (un donat per una companya).

El taula continua amb nosaltres . Segueix sent un recurs molt emprat i demandat pels nois/es, tant és així que dos dels nostres menors s’acaben d’apuntar a una activitat de taula externa a el centre.

A més de tot això, mantenim les nostres activitats habituals (tallers d’habilitats socials i capacitació, assemblees, dinàmiques de grup, vídeo fòrums, tallers de diversitat, tallers de salut, etc…).

– A nivell personal i professional, quins són els aprenentatges més importants que has adquirit des que ets el director de centre?

El més important és que no és important menjar cada dia, ni tan sols dormir 7 hores. L’important és anar-se’n tots els dies al llit amb la satisfacció de la feina ben feta, amb el cap clar i amb ganes d’afrontar el següent repte.

També, vull destacar el que m’ha ensenyat el meu equip: a riure sempre que pugui, al que tot té solució, tan sols cal buscar i trobar-la, a que el cor és un múscul que cal escoltar atentament diàriament; ja que ningú pot res sol i que entre tots/es ens fem més grans.

Els nostres nois/es m’han ensenyat sobretot al fet que no són de paper. A que saben encaixar els cops de la vida ja que si els tractes amb una barreja de respecte, serietat i afecte ells sols reprenen les regnes de la seva vida.

– Per acabar, què els diries a aquelles persones que miren a l’col·lectiu a què ateneu al servei des del prejudici?

Els diria moltes coses, i algunes d’elles crec que són delicte posar-les per escrit… Sobretot, si pogués seure amb elles a xerrar els diria que recordin quan van ser nens/es (o adolescents) i que es posin una miqueta en la pell de els i les menors.

Els/ es nostres menors són persones amb els mateixos drets i deures que qualsevol xaval a casa, amb la gran diferència que ells/es arrosseguen un dany generalitzat: no hi ha hagut adults que hagin sabut estimar-o que puguin voler-los (o bé perquè han migrat de casa seva, perquè han estat agredits, o perquè no tenen recursos materials o emocionals suficients). Aquest dany només es sana amb una atenció adequada, i paral·lel a aquesta atenció professionalitzada, el que no ajuda són mirades prejuiciosas o planyívoles.

– T’agradaria afegir alguna cosa més a l’entrevista?

 Sí, donar-te les gràcies per la mateixa, i igualment a tot el personal de Centre “Lázaro” (Jose Antonio, Lucía, Paula, Sonsoles, Abel, Jose Luis, Marc, Sara, Yvonne, Alberto, Maria Irene, Inma, Isabel, Diana i Ionela) per fer possible amb la seva professionalitat aquest servei, en el qual els i les menors es poden sentir segurs i protegits.