Paula Antón González és Diplomada en Treball Social per la Universitat de Valladolid i sempre va voler dedicar-se al col·lectiu de persones grans. És per això que va complementar la seva formació amb un Màster en Gerontologia a la Universitat de Salamanca, on va aconseguir una beca per complementar els seus estudis als EUA, concretament al Departament de Gerontologia de Miami University a Ohio, on va fer pràctiques a diferents residències i va poder conèixer models d’atenció diferents i pioners. Fa més de 20 anys que treballa i gestiona serveis d’atenció a aquest col·lectiu, com ara ajuda a domicili o residències. Ha passat per diferents llocs dins de les organitzacions, com a treballadora social, coordinadora de serveis, supervisora i directora. Actualment és la directora de la Residència de Yécora (Àlaba).
– Paula, com van ser els teus inicis a FSC i quant de temps portes treballant a l’entitat?
Vaig conèixer FSC en començar a treballar a la Residència de Yécora, el juliol de 2018. La meva incorporació va ser molt ràpida, era estiu. Aleshores, Carmen Poveda, subdirectora de l’Àrea d’Atenció a la Dependència i Atenció a la Infància i l’Adolescència, estava buscant directora per al centre des de feia setmanes i, per casualitat, vaig saber que el lloc estava vacant i hi vaig contactar perquè m’entrevistés. El resultat va ser que em va encantar el projecte, em vaig incorporar de seguida i fins avui. Per mi va suposar una gran oportunitat continuar amb la meva trajectòria professional, i poder continuar conciliant amb la meva vida personal i familiar.
– Comptes a més amb una llarga trajectòria professional com a directora de residències d’atenció a persones grans a les comunitats autònomes de Castella i Lleó i de La Rioja, algunes d’elles macroresidències…
Sí, vaig començar a treballar en residències d’atenció a persones grans com a treballadora social i després, em vaig formar per a la direcció i la gestió de residències. He treballat per a grans grups empresarials nacionals i internacionals, i sempre a residències de més de 150 places.
– Ara, com a directora d’una residència més petita i en l’àmbit rural, com és aquesta experiència?
Aquesta experiència em transporta als meus orígens familiars. El tracte proper amb les famílies i la gent de Yécora, poder donar una atenció personalitzada a cada usuari/ària, mantenir converses sobre les seves experiències de vida, tot gira al voltant del temps que farà, a les tasques del camp i del vinya, a les festes, usos i costums. Em sento molt afortunada de poder exercir la meva professió en un àmbit que tant m’aporta i gaudeixo.
A més, l’atenció a la gent gran en centres petits i dins del seu entorn social i familiar dóna un plus de qualitat de vida a aquest col·lectiu que no és substituïble per cap altre.
– En tot cas, independentment de la mida del centre, què consideres que es requereix en un lloc de direcció com el que exerceixes?
En general, treballar amb persones grans és molt vocacional, requereix molta paciència i empatia, a més de molta força i estabilitat emocional per fer front a la responsabilitat que suposa l’exercici de la nostra professió.
A més, el perfil d’usuari/ària de les residències cada cop és més dependent i fràgil, amb processos de malaltia irreversibles, que comporten una feina més especialitzada i centrada en la persona, a més de l’atenció i l’acompanyament de les seves famílies que pateixen per no poder atendre’ls als seus domicilis i de veure els seus éssers estimats deteriorar-se.
– Pel que fa als efectes que ha tingut la pandèmia en les persones grans usuàries del servei, què destacaries, ara ja una mica més en la distància dels pitjors moments viscuts al servei?
La privació de llibertat de moviment, en haver de romandre a les habitacions, el sentiment de soledat en no poder tenir contacte personal ni físic amb els seus familiars, tot això agreujat en la majoria dels casos per les seves patologies associades a l’envelliment com la demència, que no els permetia assimilar ni processar què és el que estava passant un dia darrere l’altre.
– Quines conseqüències ha tingut la pandèmia en la salut emocional de les persones grans usuàries del servei?, ia nivell físic i cognitiu?
Les conseqüències a nivell físic i cognitiu han estat en alguns casos l’agreujament de les patologies de base. Les persones grans han patit al llarg de la seva història de vida tota mena de privacions, a més de la de llibertat, per la qual cosa és absolutament admirable la capacitat que han tingut d’acceptar les condicions que s’anaven donant a cada moment i sortir-ne airosos. nivell emocional, quan s’ha pogut tornar a la normalitat. Les persones grans ara són més fortes, més resilients que cap altre col·lectiu a la societat en què vivim.
– Què destacaries del moment actual en què us trobeu al servei, amb la introducció de noves figures laborals?
És molt enriquidor poder formar un equip multidisciplinar a centres tan petits, ja que possibilita en gran mesura poder dedicar el temps que cada usuari/ària necessita i fer un seguiment molt proper i diari de tots els residents per part de tots els professionals.
– Com es reflecteix en aquests moments l’atenció centrada en la persona al programa d’activitats del servei?
Des de FSC sempre ha estat el model d’atenció prioritat centrat en la persona. La residència compta amb espais petits i acollidors, les habitacions es poden personalitzar, cosa que facilita la independència funcional dels usuaris i afavoreix que se sentin “com a casa”.
Els programes d’atenció individualitzada se centren en les creences, els gustos i els interessos de les persones usuàries i les necessitats d’atenció depenent de les seves patologies. Tots/es els professionals del centre compten amb formació en aquest model d’atenció i exerceixen la seva feina sempre anteposant les necessitats i els gustos i costums dels usuaris/es en la mesura del possible.
– D’altra banda, l’envelliment de la població espanyola és un fet. Tot i que envellir és un gran èxit social, quines conseqüències consideres que portarà a mitjà i llarg termini?
Les mateixes que coneixem i afrontem en el moment actual. Més serveis adaptats a les necessitats de la gent gran a cada moment del procés d’envelliment i més pressupost econòmic per part del Govern perquè estiguin degudament ateses.
És important invertir i treballar en la conscienciació social d’estils de vida saludables, no tan sols a nivell físic, sinó també mental i emocional.
– Sembla que l’OMS en la seva Classificació Internacional de Malalties i Problemes de Salut Relacionats (CIE-11), té la intenció de catalogar la vellesa com a malaltia, associant el terme “vellesa” ( old age ) a alguns símptomes o malalties que es donen amb relativa freqüència a les persones grans. Quina opinió us mereix?
Envellir no és una malaltia sinó un procés de la vida. Dins del procés d’envelliment, hi ha persones que ho fan de manera saludable, amb absència de malaltia, i d’altres que ho fan amb patologies associades.
Dins del procés d’envelliment, augmenta la fragilitat de les persones i es poden donar les grans síndromes geriàtriques que són la manca de mobilitat, inestabilitat en la marxa i alt risc de caigudes, la incontinència i el deteriorament cognitiu.
– Com valores el tracte que la societat en general donem a la gent gran, les respectem i donem suport o seguim caient en actituds “edadistes”? Per què?
La societat en què vivim s’ha frivolitzat de manera que no accepta el procés d’envelliment com una etapa de la vida, que cada cop és més llarga ja que vivim més anys i, en conseqüència, amb processos de malaltia associats al propi envelliment.
D’altra banda, hem complicat tant els processos de gestió diària de les nostres pròpies vides i llars que hem fet a les persones grans menys autònomes, amb menys autoestima i més sentiment de soledat als seus domicilis.
– Davant d’aquestes circumstàncies que descrius, al teu parer, què es pot fer?
Crec que igual que s’està treballant en polítiques socials d’empoderament d’altres col·lectius, s’hauria de treballar en aquest, ja que gràcies a l’esforç de la gent gran, la resta de la societat gaudim d’un Estat de Benestar a tots els nivells que elles han propiciat.
El respecte al col·lectiu de persones grans comença des de l’educació dels infants i joves, i això és responsabilitat de les institucions del Govern i de la societat, a cadascuna de les nostres llars.