Durant els dies 10 i 11 de juny, hem assistit a la primera formació sobre gènere al Centre d’Acollida i Inserció per a Persones Sense Llar (CAI) d’Alacant, de titularitat municipal, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC) . La realització d’aquesta acció formativa, adreçada a professionals del servei, ha estat possible gràcies al suport i compromís de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament d’Alacant, en el marc del Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere.

La formació, amb el títol “Com incorporar la perspectiva de gènere en el treball en exclusió residencial?”, Ha estat impartida per Gemma Altell, psicòloga, anterior sotsdirectora de l’Àrea d’Addiccions, Gènere i Família de FSC.

En aquest curs, treballem els conceptes bàsics de gènere i identifiquem com aplicar eines d’anàlisi amb perspectiva de gènere en l’atenció a persones en situació d’exclusió residencial. A més, van sorgir propostes de millora a aplicar en el centre i vam conèixer com poder introduir la mirada de gènere en la normativa i funcionament diari. D’aquesta formació destaquem, pel que fa a les conclusions, i després de la valoració del sentir de l’equip, la importància d’introduir mesures que afavoreixin la situació de les dones al CAI d’Alacant, per aconseguir una igualtat real i efectiva entre les persones participants en el servei.

Entre altres aportacions, es va valorar la incorporació de les següents propostes: la introducció de kits d’higiene femenina en el programa d’acollida; desenvolupar un espai propi de descans per a les dones; la disposició de pestells en els lavabos dels espais comuns del centre per garantir més seguretat; possibilitat de rentat de la roba interior de forma separada; desenvolupar la possibilitat d’un habitatge exclusiva per a dones; valorar la possibilitat de separar zones per gènere i disposar d’un referent de dones i persones LGTBI al centre.

Creiem que són absolutament necessàries aquest tipus de formacions de gènere que proporcionen espais de convivència i intercanvi d’opinions entre professionals, el que es transforma en una major capacitat de treball conjunta d’equip, la reflexió sobre noves idees i la realització d’aportacions per a un projecte comú amb perspectiva de gènere.

Verónica Illán Candel 
Tècnica auxiliar educativa i Vanesa Gómez Moreno, treballadora social del CAI d’Alacant, dirigit per la Fundació Salut i Comunitat.

Arran del curs…

Aquestes línies les escric a la calor de l’experiència formativa. Més enllà d’objectius i continguts del curs, hi ha, una setmana després de la seva impartició, ressonàncies i intuïcions que necessito escriure per acabar de donar-los forma…

Tendeixo a pensar en esquemes, en estructures en equilibri, en claus i fletxes. A hores d’ara, em resulta pesat precisar si aquesta forma d’aprehendre el món ve de sèrie, amb el meu vintè tercer parell cromosòmic, si va ser arrelant en mi durant els processos de socialització de gènere, si forma part de la meva organització neurològica o va ser perquè vaig caure accidentalment en una marmita de petit. D’una manera o altra, em resulta fàcil codificar del que passa a mapes conceptuals, en constel·lacions, en sistemes geomètrics, en dibuixos, en imatges, en metàfores, en mecanismes, en jocs i, de vegades, en versos i silencis. Sé que no és l’única forma de pensar, probablement tampoc la millor, en tot cas és la meva i és la que puc posar al servei de la meva feina al centre.

El curs m’ha posat enfront d’una altra forma d’acció i pensament que em meravella. A falta de trobar una paraula per descriure-o d’un mapa per fixar-la, se m’acut el ball com a metàfora… No és el tot simultani sinó la construcció seqüencial, no és ni l’arbre ni el bosc, sinó el creixement i esdevenir de tots dos, no és l’ocupació de la totalitat de l’espai mental sinó l’articulació d’un discurs en moviment que es construeix, envolta i desenvolupa al costat d’altres moviments, és un dir que envolta i configura, que acaricia, mou sense violència, i posa en joc a tot l’ésser en un ordre confús, en una confusió ordenada. No és només el programa, la tenacitat i l’objectiu sinó també, l’espontaneïtat, l’emoció i el gaudi. No és tant la precisió en la traçabilitat de l’argument com la intuïció en la complexa pirueta, el gir inesperat, la volta donada. És la subtilesa del gest que convida, és que és evident, encara que no dit, és el insinuat, és el ritme on es dóna, sense incongruència, la presència per sostenir i l’espai per a possibilitar el moviment aliè.No és només el dir sinó l’escolta, no és només el incidir sinó el allotjar.

He conegut a grans homes i dones, singulars en aquestes i altres formes de pensament, però d’entre totes les possibilitats, el curs m’ha permès acostar-me, d’una altra manera, a grans dones que “ballen” al desenvolupament de la seva professionalitat. És una dansa que no deixa de sorprendre, potser perquè jo per ballar necessito espais més privats i segurs.

A casa meva, hi ha un refrany parodiat que ens fa somriure: “darrere de tot gran home sempre hi ha … una dona sorpresa”, serveix també en ordre invers i serveix, més enllà de decidir qui està davant i qui hi ha darrere, per portar la mirada de la grandesa a la sorpresa.

Crec que ens admirem poc … o potser ens diem poc el molt que ens admirem, d’una manera o altra, la manca d’aquest sorpresa mutu és trist i mal pronòstic de professionalitat en tasques on necessitem contínuament il·lusionar i il·lusionar-.

Al CAI d’Alacant, no ens falten motius per a la preocupació, la tristesa, la frustració o fins i tot per l’enuig, però tenim també motius sobrats per l’admiració. Admirar del que com a equip hem viscut, del que ara som, del que podem arribar a ser. Permetre’ns també la sorpresa cap a cada individualitat concreta en tot el que l’altra, o l’altre ens regala de si. És en aquesta obertura on fem el trànsit de viure condemnats a suportar-nos a estar alliberats per sostenir-nos, de garantir la cura mútua que ens vitalitza en la cura dels altres.

En el curs, no parlem explícitament en aquests termes, parlem, més aviat d’aquesta estranya cosa que és fer-nos persones identificades amb un gènere, parlem de desigualtat, d’exclusió residencial, de millores de projecte, de temps vells i ulleres noves, de perspectiva de gènere. Però més enllà de reduir-lo a conceptes em quedo amb la riquesa i honesta admiració d’haver vist a una excel·lent docent ia un gran equip, majoritàriament femení, construir nous passos en un moviment que ens compromet a totes, que ens implica a tots.

Temps tenim ara de reprendre i operativitzar propostes; em quedo, però, en aquestes línies amb la intuïció i l’admiració que les encoratja. Em quedo amb això i l’agraïment per aquest temps de femenina presència compartida al centre.

Testimoni anònim.