La Dra. Roser Garcia Guasch dedica part del seu temps lliure al voluntariat penitenciari. Forma part dels Cercles de Suport i Responsabilitat – CerclesCat, programa que gestiona el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb la Fundació Salut i Comunitat (FSC) i que s’adreça a persones que han comès un delicte sexual, que es troben en el moment previ a la llibertat definitiva, i es comprometen amb l’objectiu del projecte “no més víctimes”. Els voluntaris/es treballen en el mateix assessorats per professionals que observen i acompanyen els participants per facilitar la seva reinserció social i prevenir la reincidència.
CerclesCat és un programa impulsat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Va néixer al Canadà el 1998 i s’ha anat estenent per Europa. A Catalunya, es va implementar el 2013 i fins a la data d’avui, 21 reclusos s’han pogut acollir a aquest. El programa funciona a través de cercles construïts per capes, com una ceba. El reclús és el Membre Central (aquest és el nom que rep durant l’experiència) i al seu voltant es crea un Cercle amb voluntaris/es que l’acompanyen durant el temps que dura el programa. Al voltant d’aquest, es crea un altre Cercle format per professionals que donen suport i assessora el voluntariat i que avalua el desenvolupament global i l’estat del reclús.
Quan aquest aconsegueix la llibertat, el programa continua. Escull a un dels voluntaris/es que l’han seguit perquè sigui el seu mentor i continuï amb ell una mica més de temps. Roser Garcia Guasch ha format part de dos cercles com a voluntària i ha estat la mentora d’un.
Què destacaries del programa CerclesCat?
CerclesCat té dos principis bàsics: “No més víctimes” i “No secrets”. Aquesta és la base del seu funcionament. Hi ha d’haver una relació de confiança entre el Membre Central i els voluntaris i voluntàries, i també entre tots nosaltres/es. Es crea un vincle amb el reclús i s’estableix una relació emocional que el fa sentir segur perquè veu que hi ha gent que es preocupa per ell. Senzillament parlem i li fem sentir que és algú. Acostumen a ser gent molt desvinculada de les relacions socials. Se senten molt sol, no tenen amistats… Intentem ajudar-los a recuperar aficions que tenien oa trobar coses que els puguin interessar.
Com els pot ajudar aquest programa?
La funció del Cercle, de fet, pot ser molt variada. Recordo un cas en què ell era analfabet i el portem a un centre cívic on es va apuntar a un programa d’alfabetització.Estava encantat! Nosaltres/es anem parlant amb ell, amb la idea que es pugui valer per si mateix i que creï la seva pròpia xarxa social. Som un pont que l’ajuda a la reinserció a la societat.
Com poden accedir els reclusos al programa?
Els equips de tractament dels centres penitenciaris escullen i proposen alguns reclusos determinats. La participació és voluntària. Evidentment, ha de tenir voluntat de canvi. Un dels requisits és haver fet el programa SAC (programa de tractament psicològic per al control de l’agressió sexual), un curs específic per delictes sexuals que es fa dins el sistema penitenciari.
Què aporta CerclesCat a la societat?
Aquest programa aporta molta tranquil·litat a la societat. CercleCat treballa el “no més víctimes” i aquest és el seu objectiu principal, a més d’ajudar els reclusos a reinserir-se en la societat. Si la persona es sent segura i acceptada, el risc de reincidència és menor. Aquest risc és molt alt quan la persona està aïllada, ja s’han vist casos. El que fem és que disminueixin les probabilitats de reincidència.
Com funcionen els cercles?
Comencem per crear un vincle amb el Membre Central. El dia que ens coneixem, o durant les primeres sessions, ell ens ha d’explicar el delicte. Això ens dóna peu a dir-li que rebutgem el que ha fet, però que no ho rebutgem a ell com a persona.
Aquest és, potser, el punt d’inflexió a través del qual nosaltres establim aquest vincle. Hi ha un Cercle inicial, que som nosaltres amb el Membre Central endins. La coordinació i tota la xarxa exterior (Justícia, serveis socials, l’equip de tractament de l’interior del centre penitenciari) fa d’embolcall.
Les etapes van evolucionant. Un cop els reclusos surten en llibertat definitiva o en tercer grau, els acompanyem. Al principi és un cop per setmana i vam participar 5 voluntaris i voluntàries amb la supervisió d’un coordinador, que estableix el vincle entre l’equip de tractament, els professionals del centre i el Departament de Justícia.Entre tots vam crear el Cercle.
Es fan actes de cada sessió, de cada trobada i de cada trucada telefònica perquè el vegi el coordinador i el Departament de Justícia i analitzin els factors de risc que pugui haver-hi. Quan el Cercle ja arriba al final, el Membre Central escull entre els voluntaris/es un mentor que ho seguirà i acompanyarà durant sis mesos més. Jo vaig ser mentora del primer Cercle en què vaig participar i ara estic en un segon.
Quins són els requisits per ser voluntari/a?
Cal ser major d’edat, tenir ganes i t’has de haver format. S’ha de fer un curs específic de CerclesCat i has de tenir el compromís de dedicar certes hores a la setmana. El temps de durada de l’acompanyament sol ser d’un any o any i mig, però depèn de com evolucioni cada Cercle.
Com ha estat la teva experiència personal com a voluntària?, què t’ha reportat?
Jo ja havia fet algun intent de fer voluntariat penitenciari, però quan em vaig jubilar, el 2014, vaig fer un curs i al setembre de 2015 vaig fer l’específic del programa CerclesCat i em vaig incorporar.
He de dir que he après molt. Per a mi, era un món absolutament desconegut. Només coneixia als meus amics que havien estat a la Model com a presos polítics. Vaig viure la situació de la COPEL (la coordinadora de presos espanyols en lluita que es va crear el 1977).
He après tot un món dins el servei penitenciari, que no es coneix fora. He vist uns grans professionals que formen els equips de tractament que treballen amb molta il·lusió. Això em feia pensar en la nostra situació (la dels metges). Com nosaltres/es que treballàvem en condicions precàries, amb un mal salari i condicions molt difícils, i així i aguantàvem la medicina pública.
Som els professionals els que hem aguantat les estructures sanitàries. A les presons, veig una cosa semblant. Són ells els que aguanten un sistema que realment necessita molts recursos que moltes vegades no tenen. També he après que a la nostra societat hi ha molta gent vulnerable amb risc d’exclusió social. Hi ha molta gent estigmatitzada. I també he après que per greu que ens sembli el delicte que ha comès una persona, té tot el dret a ser ajudat i rehabilitat dins la societat.
Què aporta al programa teva experiència com a metge?
Els metges som un bon perfil per participar com a voluntaris/es. A més de la maduresa mental, també ha d’haver un cert equilibri emocional. Els metges estem molt acostumats a tractar amb desvalguts, amb gent desprotegida… Hem viscut moltes situacions límit amb gent que viu amb risc d’exclusió social.
Dit això, penso que la pèrdua de llibertat és encara pitjor que la pèrdua de salut. Qui perd la salut sempre és cuidat, en darrer terme. És compadit i, si més no, si està sol, sempre trobarà la mà d’un metge, d’una infermera, d’un auxiliar… d’un professional sanitari que l’ajudi.
La persona que està a la presó, pel delicte que hagi comès, està marginat, exclòs i estigmatitzat. I se sent encara molt més sol que la que està malalta. Aquest és un col·lectiu molt vulnerable, al qual jo crec que ens hem de dedicar.
Cal tenir en compte que són a la societat. No és que se’ls hagi de inserir. Estan. Animo a tots els metges, sobretot els que ja s’han jubilat, al fet que dediquin unes hores a fer aquest tipus d’acompanyament. Servirà per a ells (els reclusos), per a la societat en general i també per a nosaltres/es mateixos/es, perquè ens enriqueix moltíssim.
Font: Col·legi de Metges de Barcelona.