El neomasclisme o posmasclisme, “és el masclisme de sempre però amb un discurs transformat per poder introduir-se i calar en el món actual”. D’aquesta manera, presenta diferents formes de manifestar-se que van més enllà del microsistema (parella, família…) per filtrar-se en les principals estructures socials perpetuant les desigualtats de gènere i la violència masclista.
Alguns exemples els trobem en afirmar que la violència no té gènere, mantenir el discurs que declara que la “igualtat s’ha aconseguit”, ridiculitzar el llenguatge no sexista o recolzar la falsa creença que hi ha un alt nombre de denúncies falses (quan les dades aportades per la Fiscalia especialitzada en Violència sobre la Dona, posen de manifest que aquestes només representen un 0.01%).
Tot això són diferents maneres de perpetuar el masclisme sense semblar masclista, adaptant un discurs políticament correcte.
Una altra forma que utilitza el neomasclisme per integrar-se en el nostre sistema social és utilitzant els estaments públics, per exemple, mitjançant sentències de jutges i jutgesses que treuen la custòdia de les mares respecte als seus fills i filles basant-se en el Síndrome d’alienació Parental (SAP), adduint que les manipulen contra el pare, en ocasions condemnat per violència de gènere. Recordem que el SAP es una teoria pseudocientífica, no reconeguda per cap associació professional ni científica, havent estat rebutjada per la APA. Al 2008 el Consell General del Poder Judicial s’ha pronunciat obertament en contra de l’aplicació d’aquest síndrome, recomanació que ha reafirmat aquest mateix mes en l’actualització de la Guia d’actuació judicial davant la violència de gènere, seguint una corrent marcada per la Coordinadora de Psicologia Jurídica del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs d’Espanya en el seu Comunicat de 18/06/2008.
La ONG Save the Children, al seu informe La justicia española ante el abuso sexual infantil qualifica de preocupant que molts jutjats estiguin donant validesa al SAP, donant lloc a l’obstaculització en la investigació de presumptes abusos sexuals infantils i, per tant, provocant la desprotecció de molts menors.
Com a resultat de la utilització del suposat SAP en les resolucions judicials, molts agressors queden absolts de qualsevol responsabilitat, mentre que són les víctimes les qüestionades i acusades.
Dins d’aquest marc, una nova modalitat amb què ens estem trobant les professionals de l’àmbit en la intervenció en violència masclista són les denúncies a les pròpies professionals per mala praxi davant dels col·legis professionals i/o jutjats per part dels agressors, sol·licitant la interrupció de la nostra intervenció, sobretot en fills i filles i/o la nostra inhabilitació. Això ve donat en el marc de la legislació que estableix que per tal que un/a menor rebi tractament psicològic, cal l’autorització explícita del pare i la mare. Com és d’imaginar, els pares agressors difícilment estaran d’acord que als fills/es siguin atesos per serveis de violència.
Aquest fet és preocupant ja que s’utilitzen els recursos legals i judicials per continuar exercint violència cap a les dones dificultant/intentant impedir la intervenció de recuperació psico-emocional cap a la dona i els seus fills/es.
Són, en definitiva, reaccions del sistema que intenta preservar l’estatus quo davant d’una llei i una societat que pretén aconseguir la igualtat entre homes i dones i eradicar la violència masclista.
Cal que tots i totes els i les professionals dels diferents àmbits, jurídic, psicològic, social i des dels diferents recursos i serveis treballem en la mateixa línia, la de seguir visibilitzant les diferents formes de violències que s’exerceixen cap a les dones pel fet de ser-ho, i poder dotar de recursos i eines a les víctimes i als seus fills/es per afrontar i sortir de la situació en què es troben.