En aquesta entrevista coneixerem millor a Joan Uribe, un dels referents en sensellarisme, exclusió social i polítiques públiques. Des de fa un any, treballa com a gerent al Consorci de Serveis Socials de Barcelona. Li hem entrevistat en el marc de les accions del projecte europeu Street Support, en què FSC (Fundació Salut i Comunitat) participa, donada la trajectòria de l’entitat en l’atenció i acció en el sensellarisme, amb diferents serveis com el Centre d’Acollida i Inserció (CAI) d’Alacant, centres d’Intervenció de Baixa Exigència (CIBE) i pisos de Housing First. Aquesta és la segona de les tres entrevistes a experts/es en la matèria.
Quins creu que són els principals reptes actuals de la problemàtica del sensellarisme a nivell local?
Principalment dos reptes. El primer és tenir dotació d’habitatge. Molta dotació, bàsicament perquè no n’hi ha. Hi ha un llibre de Nicholas Pleace en el qual s’explica un estudi comparatiu entre 15 països per veure quins grups de persones necessiten habitatge social, i veure en quina posició queda el grup de persones sinhogar, en relació als altres grups. I sempre estan a la cua. És a dir, sempre en tots els països hi ha poderosos motius que, al costat de la poca dotació d’habitatge social, en escollir quin grup va abans que un altre, deixa a les persones sinhogar a la cua. Aquí sempre han estat a la cua. I no és que estiguem parlant de quantitats ingents de persones, perquè comparat amb altres col·lectius són una minoria. El que passa és que no hi ha dotació d’habitatge, i Barcelona a més té una particularitat en si mateixa amb el tema de l’habitatge que el fa especialment difícil.
En el cas que hi hagués dotació d’habitatge, hauríem d’anar transitant des del model centrat en l’acompanyament amb centres residencials i centres de dia. Aquests centres fan falta, farien falta, però haurien de tenir un pes percentual molt baix. Bàsicament les dotacions de places en persones sinhogar haurien d’estar en habitatges. Ara tenim a Barcelona el 70-80% de places residencials en centres i el 20-30% en habitatges, i es tractaria de donar-li la volta. És a dir, tenir un 70-80% de places amb habitatges i un 20-30% de places en centres residencials. És clar, això implica un canvi de com es treballa, dels i les professionals, sobre com acompanyen les persones. Anar cap a un model molt centrat o totalment centrat en l’apoderament de la persona i la decisió de la persona cap a on i com se li ha de fer l’acompanyament social. Això és una cosa que ja introdueix de manera força massiva la metodologia de treball Housing First.
A Barcelona hi ha una bona estructura, un bagatge i un coneixement suficient i de qualitat, un bon aprofitament d’aquest coneixement. Si disposéssim de prou habitatge seria un esforç fer el canvi de model, tant a nivell de planificació per passar de centres a habitatges, com a nivell de la manera de treballar, però aquest ja seria l’últim pas definitiu en relació al que pot aportar el sistema de protecció social. El tema del sensellarisme s’ha de gestionar des dels drets, no des de la intervenció social.
Creu que això canviarà en un futur com a tendència? Amb unes 1.000 persones al carrer no semblen ser tants pisos a gestionar …
Sí, canviarà. No d’una manera tan lineal en la qual finalment un dia trobem els 1.000 pisos, perquè en aquest cas no els trobaríem mai. Però hi haurà fórmules alternatives o camins per arribar fins a aquest objectiu. Hi ha solucions habitacionals que no són les clàssiques del pis clàssic. Em consta que s’està començant a estudiar a Barcelona fórmules de resolució habitacional que s’estan aplicant en altres països. Crec que anirem cap aquí, però en un procés més lent del que podria ser.
I el canvi de paradigma entre professionals que esmentava ja s’ha activat?
S’ha donat el tret de sortida. S’està començant amb uns casos concrets, en algunes experiències pilot de Housing First, d’una banda. De l’altra, el mateix model d’acompanyament social per part dels professionals socials de la ciutat de Barcelona està en una fase de reflexió i de redisseny. Durant els moments durs de la crisi van passar coses. Hi va haver gent, ciutadans i ciutadanes, que van interpel·lar algunes coses del sistema de protecció social. De fet, hi va haver un parell de centres socials bàsics que van rebre algun atac. I la reacció dels professionals va ser: “Ostres, però si jo treball per a la gent, per què ens ataquen?”. D’alguna manera, pot ser que el model d’acompanyament social molt centrat en un sistema de reconeixement de drets a prestacions a canvi de gestió d’informació i accions de la vida de les persones, més controlador, no casi amb les necessitats, història i visió de drets de les persones que actualment són tributàries del sistema de protecció social, i que no estan d’acord amb determinat control en relació al que fan o no.
En relació a la metodologia del Housing First, aquest acompanyament és molt diferent i remou molts temes sobre la praxi professional, el model d’atenció des del sistema de protecció social i la posició de cada un dels actors sobre el seu rol i responsabilitats. En general, el sistema de protecció social està fent la reflexió de orientar-se més cap a una perspectiva d’acompanyament social des d’una perspectiva de drets, i la ciutadania en general crec que també es va orientant més cap aquí. Això portarà temps, potser una generació de professionals perquè s’arribi a consolidar.
A nivell d’opinió pública, s’ha notat alguna millora?
Sí, hi va haver un moment més facilitador en un dels moments durs de la crisi, en què molta gent estava disposada a entendre que hi ha tot un seguit de factors estructurals que depenen molt poc de cada un a nivell individual i que podien portar a que persones en situacions difícils acabessin en situacions extremes sense haver fet res dolent. En la mesura que ens anem recuperant de la crisi ens hem adonat que es va començar a oblidar aquesta visió, però crec que ha calat una miqueta i ens hem mogut una mica d’aquella visió tan estigmatitzadora que diu: “per què s’ho han buscat” . Però queda molt per fer encara.
Per entendre l’accés a l’habitatge com un dret …
A nivell social es va començar a notar un canvi. La reclamació de l’habitatge com a dret dels últims 8 anys no s’havia donat mai. La pressió del mercat i des del plantejament neoliberal és molt fort, no sé en què quedarà però… Hi ha possibilitat de millora.
Una altra cosa molt interessant que es podria fer és deixar de nomenar a les persones sinhogar d’aquesta manera, i entendre-les i anomenar-les com a persones en situació d’exclusió residencial.Perquè sinhogar és un concepte, una paraula, que ens remet a una idea que està directament relacionada a un perfil estigmatitzant i estereotipat: una persona que està al carrer, que fa pudor, que està beguda, que no vol treballar, o amb demència . És a dir, que t’imagines figures orientades a deteriorar la identitat de la persona, evitant el problema de fons, el de la injustícia social i la manca de drets.
Si comproves les categories ETHOS de FEANTSA aprovades i acceptades per tots els països, veuràs que de les 13 subcategories, et descriu des de la persona que està al carrer, a una persona que li han comunicat que la desnonessin i que també seria una persona sinhogar , tècnicament. La tinença legal “no tenir llar” és “no tenir del lloc on vius”, i en el moment que et diuen que et poden fer fora del lloc on vius, passes a ser una persona sinhogar perquè no tens la seguretat d’aquell lloc on vius . Una persona que viu en un pis amb 13 persones més, tècnicament és sinhogar. El que passa és que associem la imatge dels i les sinhogar, únicament a les persones que estan vivint i pernoctant al carrer. I no, una persona sinhogar ho és perquè no té un habitatge, o no és segura o és inadequada, i si no la té és perquè pateix una situació d’exclusió residencial, begui o no begui, sigui una persona immigrant que viu amb 14 persones més en un pis de 40 m2 o una persona gran que viu en un pis que és un cinquè pis, deteriorat en extrem, amb escales, i que necessita que li pugin la compra perquè no pot sortir de casa.
En les categories ETHOS s’explica molt bé. És una persona sinhogar perquè el lloc on viu no li permet desenvolupar un estàndard esperable de vida en relació al context habitacional. Per tant, haurem de començar a entendre que quan parlem d’aquest tema estem parlant de persones en situació d’exclusió residencial i deixar-nos d’altres etiquetes.
Quins creu que són les millors iniciatives locals per fer front al problema del sensellarisme?
Doncs mira, coses molt pràctiques. Les entitats de la XASPLL (xarxa d’atenció a persones sinhogar) de Barcelona que gestionen serveis públics treballen amb el mateix programa informàtic, que és el de l’ajuntament. La història és una història única i s’ha minimitzat molt allò que la persona en cada lloc on va ha d’explicar tota la seva vida. Això ha estat un avanç, una cosa molt pràctic.
El sistema d’entrada de Barcelona també crec que és un exemple de bona pràctica. No hi ha una porta única si la persona necessita el suport de la xarxa, però tampoc s’entra des de qualsevol punt de la mateixa. Està ben estructurat. Té flexibilitat perquè la persona pot entrar des del SIS, des del centre de primera acollida o des de serveis bàsics de territori. Són diferents portes d’entrada en funció de cada persona. Estan bastant estructurades aquestes portes i també la coordinació interna de la xarxa.
Una altra cosa interessant de la XASPLL que fa anys que veiem, parlem i discutim és que ha anat propiciant debats sobre la manera d’acompanyar. Ha afavorit un cert treball individual de cada entitat, també de l’ajuntament, però després en comú per anar deixant enrere pràctiques assistencialistes i anar compartint pràctiques professionalitzades. Per a mi aquesta ha estat una gran utilitat. Una altra cosa interessant és la promoció d’investigacions, així com la recollida sistemàtica de dades que s’han fet públiques i que ens permeten evolucionar des d’una anàlisi sobre què i com estem fent, per orientar el futur de les accions. Barcelona té, cada any, el tall de quantes persones hi ha al carrer, i quantes ateses en centres. Això per desgràcia no està en tots els municipis. I l’anàlisi d’aquesta informació després t’ajuda a reorientar la teva feina. A detectar i implementar, per exemple, la imprescindible necessitat de la intersectorialitat que es promou dins de l’administració municipal en integrar treball conjunt entre les àrees social, d’habitatge, de salut, de generació d’ocupació, per posar alguns exemples.
Ara mateix l’estratègia a nivell municipal és una feina molt interessant on afloren altres coses interessants com incorporar les pròpies persones sinhogar en els grups de discussió, en algunes investigacions. És molt interessant que tinguin una possibilitat de donar la seva opinió i orientar des de la praxi dels circuits.
A la XASPLL s’han fet algunes jornades interessants, alguns grups de treballs per fer una cartera de serveis… No està gens malament.
I a nivell de polítiques? Què es podria fer?
Es poden fer moltes coses. D’entrada, el marc legal a Espanya està orientat a contemplar l’habitatge com un bé de mercat, i les diferents lleis que han anat fent les autonomies estan gairebé totes orientades cap a entendre l’habitatge com un dret. Llavors … què passa sistemàticament cada vegada que surt d’aquestes lleis? Que estaments judicials superiors, dins el propi Estat espanyol, retallen, prohibeixen o declaren inconstitucionals aquells articles que són més incisius en la defensa de l’habitatge com un dret.Això és així a Espanya. Què es podria fer? Intentar acabar amb el “persecució implacable” als marcs legals que veuen l’habitatge com un dret i no com un bé de consum.
Quines coses més s’han de millorar? Promoció d’habitatge social. A la ciutat de Barcelona tenim aproximadament un 1,5% d’habitatge social, i caldria un 15%. S’hauria multiplicar per 10 la dotació d’habitatge social a la ciutat. Aquesta és una dada ja molt conegut i que apareix a tot arreu, tothom ho té clar. L’ajuntament diu “sí, tinc un 1,5% i faré un 15%”. Però …. Com ho fas? Agafes el mar i edifiques sobre?¿Queda sòl? Si queda: és requalificable per a ús habitacional? Hi ha un problema molt seriós de manca de sòl urbanitzable compaginat amb una pressió molt gran a nivell econòmic dels constructors, on només construeixen si és a canvi de beneficis. No sé com però cal aconseguir aquest 15%, i aquí també hi ha molt marge de millora. Caldrà optar per vies imaginatives, algunes de les quals s’utilitzen ja en altres països europeus, amb èxit, i que resulten solvents en la dotació d’habitatge transitòria, en situacions de manca manifesta de parc d’habitatge.
Joan Uribe té formació com antropòleg social i en Direcció i Gestió d’ONG per ESADE. Ha dirigit durant 12 anys els Serveis Socials de Sant Joan de Déu a Barcelona. És professor associat de la UB a l’assignatura Antropologia de l’Exclusió Social del grau d’Antropologia Social, i membre de FEANTSA des de fa ja més de quatre anys, organització en xarxa que va presidir durant gairebé un any en 2016-2017. Ha signat moltes publicacions sobre pobresa, sense llar, drets socials i Housing First. A més, té la coautoria de la “Diagnosi 2015. La situació del sensellarisme a Barcelona. Evolució i polítiques d’intervenció”.