El nostre company Fran Calvo, director de l’Pis Terapèutic “Cosmos” de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Barcelona, així com a docent i investigador a la Universitat de Girona, ha participat en un estudi, al costat d’altres investigadors d’aquesta mateixa universitat, de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca Biomèdica de Girona, en el qual s’analitza la percepció de diferents professionals experts en el fenomen de el sensellarisme, durant les primeres setmanes de l’estat d’alarma, com a conseqüència de la pandèmia de l’COVID-19. En aquest estudi, en el qual es mostra la visió de les entitats especialitzades, han participat de forma anònima diferents professionals de la nostra entitat que treballen en aquest àmbit.
L’estudi es recull en un article publicat recentment a la Revista d’Educació Social (número 31, juliol-desembre de 2020), sota el títol de “Què va passar amb les persones en situació de sense llar durant el confinament? Estudi sobre la percepció de professionals sobre les mesures preses davant l’estat d’alarma pel COVID-19”.
El mètode emprat en aquesta investigació va ser l’anàlisi qualitativa de contingut temàtic. Es va crear un qüestionari en línia ad hoc , amb preguntes obertes sobre la percepció de la gestió de la crisi de l’COVID-19 en els dispositius adreçats a persones en situació de sense llar, que va ser contestat per 202 participants, professionals de l’educació social, el treball social, la integració social i la psicologia, de pràcticament totes les comunitats autònomes a Espanya.
Les principals conclusions indiquen que els serveis van tenir moltes dificultats per adaptar-se a la situació de confinament, les quals van repercutir especialment en la salut mental dels i les professionals. En relació a l’impacte en els mateixos, es van reportar situacions d’adaptació i resiliència, a més d’una alta motivació professional que va ajudar a suportar les dificultats.
En aquest sentit, la cohesió en els equips professionals va ser un pilar per poder fer front als obstacles, si bé, malgrat aquest suport i motivació, també van ser molt freqüents els indicadors d’estrès laboral, desgast professional i tensió emocional.
Aquestes situacions, tal com s’assenyala en l’article, es van veure alimentades per múltiples factors, destacant l’ampliació de la jornada laboral, l’alta càrrega de treball, la necessària adaptació a una realitat canviant, la por a el contagi i la impotència al no poder donar resposta a les persones usuàries. En aquest context, el teletreball, promogut inicialment per evitar el risc de contagi, també va esdevenir un element fonamental per a pal·liar els efectes negatius de la situació que es vivia en els equips de professionals.
Els resultats de l’estudi no posen en dubte la implicació de professionals i voluntaris/es, així com les dificultats en la presa de decisions quan els canvis es produeixen de forma tan ràpida, però sí evidencien que, en un àmbit d’atenció a les persones que no compta amb el compromís polític i els recursos necessaris, hi ha respostes que no es poden donar, ja que no són possibles. Tot i la voluntat d’evitar riscos davant la pandèmia, en molts casos no només no es va aconseguir, sinó que també es van multiplicar exponencialment altres riscos ja existents i es va incrementar la vulnerabilitat social, tal com s’especifica en aquest article.
En el mateix també s’assenyala que les persones sense llar amb problemes de salut mental i/o addiccions, especialment aquelles que van ser confinades en macroinstalaciones temporals, van ser les que més dificultats van patir. Aquestes macroinstalaciones, dirigides a proporcionar un espai per al confinament de persones en situació de carrer, van generar dinàmiques comunitàries, en les quals les persones sense llar van ser les més perjudicades. A més, a moltes persones amb diferents problemes de salut mental o addiccions els va costar suportar la situació de confinament per l’elevat nombre de persones usuàries en aquests dispositius, així com per la necessitat de deambulació d’algunes i/o d’aconseguir dosis de drogues, en cas de dependència.
No obstant això, els recursos residencials de mida reduïda, que van limitar el seu accés i es van confinar, van tenir més facilitat per gestionar les circumstàncies que es donaven. En aquest sentit, en alguns casos de serveis de mida petita com albergs de poques places en situació de confinament i que no permetien nous ingressos durant l’estat d’alarma, es van generar moments d’especial solidaritat entre persones sense llar, en què es van ajudar i van col·laborar en benefici comú. Igualment, en aquests serveis es van observar situacions que van afavorir el canvi d’hàbits, com disminució de l’consum o l’intent de abandonar-lo.
L’article finalitza amb un recull d’aprenentatges i recomanacions dels i les professionals que han participat en aquest estudi, a tenir en compte en cas de futurs rebrots o epidèmies, en el cas del col·lectiu de persones sense llar. Entre d’altres, la necessitat d’abordar el context d’estrès laboral i tensió emocional dels equips de professionals; contemplar l’opció de teletreball com un element important per mantenir l’estabilitat i salut dels equips; realitzar una planificació de mapa de recursos en els diferents territoris i zones o establir protocols de comunicació i participació efectiva de persones usuàries, professionals i voluntariat, atès que es considera necessari comptar amb totes les persones involucrades.
Així mateix, tal com es manté en aquest article, aquests protocols haurien d’incloure eines per evitar, detectar i reaccionar davant males pràctiques que, si ja de per si són greus, podrien tenir efectes pitjors quan la vulnerabilitat social és encara més urgent. En aquest sentit, s’assenyala que no s’haurien de justificar encara més restriccions de drets de les que ja pateixen les persones en situació de sense llar.
Accés a l’article: