Sembla que el debat entorn del consum de drogues i la seva regulació està cobrant una renovada vigència de la mà dels clubs cannàbics i d’algunes propostes legislatives que advoquen per despenalitzar, com seria el cas d’Uruguai. Una vegada més conflueixen en aquest tema múltiples dimensions que ens adverteixen de la complexitat del mateix i que ens conviden a la prudència, prudència no confondre amb la por a obrir un diàleg.
Els aspectes legals, mèdics, culturals, econòmics… enriqueixen la mirada sobre la qüestió encara que, en ocasions, dificulten també situar cada posició i articular una resposta menys ideologitzada i més d’acord a la realitat del nostre context.
Un tema on aquestes contradiccions apareixen de forma notòria és quan ens referim al consum de drogues per part dels joves. En aquest sentit, els mitjans de comunicació s’han fet ressò també en les últimes setmanes de diverses notícies que informaven de l’augment de consum de cànnabis entre els joves. En concret, el diumenge 28 de juny, el Diari recollia en la seva portada que “la marihuana posa en risc 83.000 joves”. En la nostra opinió, aquestes dades probablement han de posar-se en relació a altres aportats recentment en relació al consum d’alcohol. Així, el passat mes de març es va presentar la Enquesta estatal sobre ús de drogues en estudiants d’Ensenyaments Secundaris (ESTUDES) corresponent al període 2012-2013, on es recollien algunes dades que considerem motiu de preocupació, no només pel que fa a l’edat de inici de consum (que es manté estable en la franja de 13 a 16 anys), sinó també pel que fa a la pròpia percepció del consum, el botellón i les borratxeres.
Des de la mirada professional, què podem dir d’aquest consum de drogues en els joves?, ha de ser motiu de preocupació?
En primer lloc, hem de destacar que, si alguna cosa hem après al llarg de la nostra experiència és que la relació de cada persona amb el consum de drogues és particular, dinàmica i subjecta a canvis. Justament aquest és el motiu pel qual podem intervenir, perquè sempre hi ha la possibilitat d’operar un gir en aquesta relació. No és la substància la qual fa l’addicte ni tampoc és el consum puntual el que el converteix en dependent. El procés, la seva durada, intensitat i possible virulència guarda relació amb multiplicitat de variables de caràcter subjectiu i també social. La relació que cada un/a de nosaltres/as manté amb la norma i la llei, les estratègies i eines que tenim per enfrontar l’avorriment o la pressió grupal, la nostra autopercepció… totes aquestes qüestions s’estableixen en el nostre procés de socialització, a través de l’educació que rebem en la família, en l’escola, en el nostre grup d’iguals i, sens dubte, en els valors i pràctiques que se’ns transmeten des de la comunitat social àmplia.
I aquí és on volem també posar la mirada. Els joves no són éssers al marge de la societat, en formen part i són també fills/es d’una època. Potser convindria, doncs, interrogar-se sobre el model de societat que compartim, un model que es caracteritza, entre altres trets, per la inconsistència dels vincles socials, el consum voraç de tota mena d’objectes i la manca d’integritat ètica que genera al seu vegada desafecció i manca de confiança en les nostres institucions. Potser una mica del que els passa a aquests joves (que no són tots) guarda relació amb aquest estil de vida que qüestionem tan poc. Potser una mica de la desafecció i de l’anestèsia emocional (amb el menjar, amb la medicació…) jeu també en el substrat de les seves posicions. Correspondria llavors acceptar una part de la nostra responsabilitat com a comunitat.
I convé fer-ho no només des del vessant d’assumpció de responsabilitats sinó també, i especialment en l’acció social, des de la dimensió d’obertura de possibilitats. Des de la seva inclusió en l’espai públic (l’expulsió dels joves d’aquest és especialment notòria a la ciutat) fins a la seva participació en la vida comunitària i política, tenim un ampli recorregut de millora. Hem d’operar un trànsit des d’aquesta associació joves-problema per convertir-lo en una mica menys problematitzat i més ple de promesa que de dificultat.
Ara bé, aquest canvi no és un simple canvi de cartes en la línia del maquillatge conceptual que tant s’estila en els nostres dies. Requereix d’accions valentes, innovadores i diferents que contemplin diversos aspectes que no podem passar per alt i que estan jugant al seu torn. Ens referim en concret a les polítiques d’ocupació i als recorreguts formatius. Un aspecte que s’ha recollit aquests dies és la possible incidència del consum en la trajectòria escolar i formativa. A ningú se li escapa que el consum de drogues en edats joves és difícil de compatibilitzar amb els hàbits d’estudi, amb l’esforç i la continuïtat. Ara bé, resulta interessat i esbiaixat esgrimir aquest com a factor explicatiu de l’anomenat fracàs escolar. La creixent desigualtat social, l’escassa incidència de la institució escolar en els resultats acadèmics dels alumnes (encara avui el major predictor d ‘”èxit” és el nivell acadèmic dels pares i mares, especialment d’aquesta última), la manca de mecanismes que garanteixin l’equitat, l’absència d’indicadors d’avaluació del professorat… És evident que ens queda camí per recórrer per dotar de condicions aquesta relació que el o la jove, puguin establir amb el saber i amb l’aprenentatge. Molt de la sorpresa i la curiositat formen part de les nostres ganes de viure i aquest és un aspecte que hem d’atendre amb especial cura. Vaga afegir d’altra banda que la manca d’expectatives pel que fa a l’ocupació o l’accés a llocs precaritzats i inestables operen així mateix en una línia antitètica a la ressenyada erosionant la capacitat d’il·lusionar pel que està per venir.
I aquí és on el consum de drogues pot jugar un paper determinant; no de manera absoluta però sí important. Efectivament el consum de drogues pot comportar efectes no desitjats i no exempts de riscos, especialment quan es tracta de persones joves. Certament no parlem només de la dimensió orgànica, dels efectes en el sistema nerviós (més “vulnerable” que el d’una persona adulta en la mesura que es troba encara en procés de maduració), sinó també de la dimensió social. L’estatut d’il·legalitat d’algunes substàncies afavoreix el trànsit dels consumidors/es per espais que discorren al marge d’aquells que suposadament considerem socialitzadors. Des de l’acció professional hem d’intentar incrementar la visió de risc associada al consum d’alcohol i cànnabis, no banalitzar, però hem de reduir també els riscos per quan aquesta ingesta es produeixi oferint accions de reducció dels danys que puguin derivar-se d’aquest consum.
Les drogues han existit sempre. Hem experimentat amb elles utilitzant com a remei curatiu, fugint del dolor, buscant el plaer, promovent altres estats de consciència… i, per a algunes persones, el consum de drogues forma part d’aquest trànsit a l’edat adulta que hem vingut a anomenar adolescència, sense que per això es configuri com a consum problemàtic ni necessàriament s’estableixi una relació de dependència amb la substància en qüestió. La nostra prioritat ha de ser justament afavorir que aquesta situació no es cronifiqui, es pugui ubicar en el seu lloc i fer-ho des d’un lloc tècnic, ni moral ni ideològic.
[divider_line]
Sotsdirectora de l’Àrea d’Inserció social, Reducció de danys en drogodependències i VIH-Sida de la Fundació Salut i Comunitat
[divider_line]