Aquest article té el seu origen en l’intercanvi de correus electrònics que setmanalment s’ha realitzat des de l’inici de l’estat d’alarma, entre l’equip directiu de l’àrea d’atenció a la dependència i d’atenció a la infància i adolescència de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) i els/as responsables en l’adreça dels serveis gestionats. Aquest intercanvi, que s’iniciava cada divendres a partir d’una sol·licitud d’informació quantitativa sobre l’afectació de la COVID-19 en cada servei, s’anava enriquint setmana rere setmana amb reflexions, estratègies, reptes… que tots els intervinents anaven aportant.
Ara que diversos d’aquests serveis, per les seves característiques, retornaran a un funcionament similar al que tenien abans de l’estat d’alarma, s’ha considerat rellevant donar a conèixer algunes de les reflexions, emocions i activitats compartides, així com traslladar, a manera d’epíleg d’aquesta fase, aquelles paraules, frases, valors, “imatges” … que des dels recursos assistencials ens han estat traslladades i que, per a ells, representen el seu sentir durant aquestes últimes setmanes.
Aquestes paraules, frases, valors… s’han ressaltat en negreta –ja ho sentim, però per l’extensió de la qual disposem, no hem pogut incloure totes les que ens han estat remeses des de les desenes de serveis gestionats– perquè els diferents centres/serveis es poguessin sentir representats en llegir aquest text que pretén ser un homenatge a totes aquelles persones que estan després dels balcons i finestres dels nostres centres: treballadors/as i persones ateses.
20.00 hores. La imatge es repeteix diàriament durant les últimes setmanes –deu, per a ser exactes- en molts balcons i finestres de tot el territori nacional. La ciutadania reconeix amb un sentit aplaudiment la labor que exerceix el personal sanitari als hospitals per a fer front a la COVID-19.
A vegades, aquests aplaudiments s’han dirigit a altres col·lectius. Puntualment, a els/as professionals de les residències per a persones majors –un sector que ha estat injustament tractat, segurament el que més, durant el desenvolupament d’aquesta crisi sanitària-, però ja tornarem a això més endavant, si bé no se sap, es desconeix, si s’ha tingut present a altres sectors de la intervenció social i/o soci-sanitària. Un sector al qual pertanyen la majoria dels serveis que gestiona la nostra entitat. Bé, tampoc és que aquest reconeixement sigui el que esperen els treballadors/as que intervenen amb les persones més “fràgils” de la nostra societat, aquells/as que estan en la “primera línia”, aquells/as que tenen més risc de contagiar-se veritat que no ho esperàveu?
I no, no ho podien esperar perquè aquests/as professionals que perceben uns salaris, en un percentatge elevat dels casos, sobre la base d’uns convenis que no compensen prou el seu treball i dedicació, ho han donat tot, el continuen donant. Ja ho donaven i ho continuaran donant. Molts/as d’ells es dediquen a això per vocació; uns altres, amb el pas del temps, han arribat a estimar la seva professió –el somriure d’un nen/a, la mirada d’una persona major, la sensibilitat d’un “campió”, l’abraçada d’una persona agraïda, la lliçó de vida i solidaritat d’una persona migrant…- la qual cosa té molt a veure perquè molts dels treballadors/as d’aquests serveis se sentin reconeguts, valorats. Ells i elles se saben importants, les persones usuàries dels centres que gestionem (serveis d’atenció a menors, majors, persones amb diversitat funcional, amb patologia mental…) així li ho transmeten.
Durant aquestes setmanes, s’ha compartit entre els centres, amb la major vocació solidària, absolutament de tot. Així, ho ha traslladat el personal d’un centre a un altre perquè un d’ells el necessitava per la situació del recurs; altres/as professionals, senzillament senzillament?, han canviat de col·lectiu d’actuació i han passat del matí a la nit d’intervenir amb persones majors en una llar per a persones jubilades a atendre persones sense sostre en un alberg. I el que hem après d’elles! ens deien emocionats i agraïts.
Des d’alguns centres s’han enviat EPIs a uns altres sense preguntar el motiu ni esperar que els mateixos fossin retornats en el futur –Ja tenim EPIs! -, aquesta, sens dubte, ha estat una de les frases que ha estat entonada amb més força i il·lusió aquests dies. Si es desenvolupava un Pla de Contingències, aquest es compartia perquè altres companys/as es trobessin amb gran part del treball fet; s’enviaven missatges d’ànims per carta des dels centres de menors als més majors Quin exemple han donat els més petits!; els majors retornaven l’agraïment amb paraules plenes de saviesa i tendresa als més quins Un altre gran exemple, el més damnificats per la COVID-19, animant als que menys els afecta!; es “competia” en l’elaboració de vídeos replets de missatges optimistes que han envaït les xarxes socials Quina energia ens han donat quan les forces flaquejaven!, però la unió fa la força, ens deien … Sí, força, unió i molta esperança ens han transmès tots els vídeos que ens han anat arribant. I és que, amb la música, fins als camins més durs semblen agradables.
Però, què més ens han transmès durant aquestes setmanes els companys/as d’aquests centres i serveis? Tots, sense excepció, han destacat, en el cas dels serveis d’atenció a nens, nenes i adolescents, que “el comportament ha estat súper bo, ha estat excepcional”, que “els equips han caminat al recer del cor dels més petits i dels seus somriures… i els menors s’han deixat guiar”; sí, sembla que el confinament ha estat el recolzament que es necessitava en alguns equips perquè tant el grup de nens/as i adolescents com el grup educatiu s’unissin i tots dos –“la mar d’units”-, menors i professionals, donessin valor a qüestions a les quals habitualment no se’ls dóna importància.
Un fet comú ha estat que, des dels més petits als més majors, tots allunyats de les seves famílies, han sentit als nostres companys/as com més pròxims. Per això, no ha faltat mai un “Et trobàvem a faltar” quan es tornava al treball després d’unes jornades de descans o es tornava l’endemà, quan es tornava a un domicili a prestar un servei a una persona que durant setmanes només ha vist “la cara amiga”, a vegades, amagada darrere d’una pantalla, d’una de les nostres companyes … i, com “la nostra família” és gran també, és cert que, a vegades, en alguns equips s’ha tingut sensació de “solitud i decepció” perquè no sempre, les menys, els companys/as, l’EQUIP –una paraula de les més repetides en tots els centres com a element clau per a sobreposar-se a les adversitats- no ha acompanyat.
I és que la por, la responsabilitat, la tristesa també ha pogut tenallar-nos en alguns moments. Som humans i bons professionals, però no “herois”, com a vegades ens han volgut fer veure. És el cas d’una frase que rebem d’un menor de 5 anys que ens va arribar al cor, encara que potser alguna cosa en comú tenim amb aquests “herois”, doncs, com a molts d’aquests, ens “pica” la bestiola i tornem a treballar en el centre, i si no es pot, treballem des de casa.
Som, com ens deia un company, “experts en la gestió de la por, de les nostres pors” Com no sabrem gestionar la por i l’ansietat que ens ha generat aquesta nova situació! A poc a poc, ens hem adaptat a aquesta. L’afecte i afecte que s’ha generat en tots els centres han estat la clau per a adaptar-nos a aquesta nova situació: adaptació, sí, un altre concepte en el qual hi ha consens entre els equips i que mereix ser destacat. Sí, tots hem après en aquests dies, com hem pogut llegir en alguna ocasió, que en la vida no es tracta d’esperar que passi la tempesta, es tracta d’aprendre a ballar sota la pluja per més que sentim impotència o, fins i tot, tristesa enfront de situacions que no podem controlar i d’això últim, alguns equips han après molt i, segurament, ara són els que estan més preparats per a quan aquest virus torni a trucar a la porta o vulgui entrar pels nostres balcons i finestres.
En uns moments complexos, convulsos en alguns casos, en els quals els procediments que ens arribaven -contradictorios en moltes ocasions i que ens feien, de vegades, més difícil la presa de decisions- inundaven la nostra bústia de correu, els/les professionals i les persones usuàries han estat capaços d’entendre, per més por que es pogués tenir o inseguretat en les respostes a donar per ser noves, que cada dia era un nou començament, en què només l’empatia, la solidaritat, l’ajuda mútua i la nostra pròpia competència com a equip permetrien superar tots els obstacles que anessin sorgint .
Uns obstacles que se sortejaven a el ritme de rap en uns centres i ens treien 1 somriure i, en altres, a el ritme que marcava Rubén Blades -amb un genuí accent mañico- i el seu sentit cant a la solidaritat, ” No estàs sol, no estàs sola “, ens recordaven una i altra vegada. A cada recurs es destacava que cadascuna de les persones que en el mateix convivien ho donaven tot, sense esperar res, que totes semblaven haver-se posat d’acord per ja no deixar passar oportunitats en la seva existència, en aprofitar la vida – Carpe Diem! s’exclamava en molts centres- , a viure cada instant, com si a aquest no li seguís un altre.
Sí, si d’alguna cosa ens ha de servir aquesta etapa que ens ha tocat viure -si som coherents amb el que ens hem venint dient aquestes setmanes- és que hem començat a ser conscients que les bones coses ocorren tots els dies i que només ens hem de donar compte d’elles, que existeixen i que, de vegades, ens ha de ser suficient amb saber que “es fa de dia, que no és poc” o n’hi ha prou amb creure, doncs és possible que “qualsevol nit pot sortir el sol”.
Sí, cal creure, il·lusionar-! Hem pogut fer una parada en el camí per valorar “aquestes petites coses”, que deia el poeta. Hem pogut trobar temps, un gran tresor ha aquella persona que sap valorar-lo i compartir-lo. Un temps que ens ha permès cridar a aquells socis de llars i de centres de dia i recordar-los que ens importen, que el nostre compromís, la nostra responsabilitat amb els nostres, sempre està , doncs ells han estat dels primers damnificats en no poder ser atesos/es, ja que els seus centres van ser els primers a tancar-se, i segueixen amb les portes tancades i sense data d’inici majoritàriament, encara que ells segueixen necessitant que se’ls atengui, segueixen necessitant veure els seus amics / es i coneguts però ells també han sabut esperar.
‘ Només ha estat una parada en el camí !, Ens anàvem dient a l’orella els uns als altres. Segur, ens han dit molts companys/es, que ens servirà per ser millors i prendre impuls per aconseguir els objectius previstos . Uns objectius que, en molts casos, seran nous. Ens reinventarem.
Hem vist en aquestes setmanes el que mai haguéssim imaginat ‘ Com oblidar l’autocontrol d’una família en un dels nostres programes d’acollida !, concretament, en el moment de la presentació del seu fill d’un any, havent de mantenir la distància, sense un només abraçada, ¡sense un sol abraçada !, “amb el poder que tots sabem que tenen les abraçades”, sense … ! Maleït COVID-19!…
¡ I com oblidar les trucades a les famílies després de tantes setmanes sense veure ! A majors i menors els ha unit l’ús de la tecnologia! En el cas dels més grans, a ritme de la música amb la iniciativa “Ringsistiré” que s’ha instaurat en els centres de les persones més dependents per combatre la solitud i, alhora, tranquil·litzar les famílies. ¡ Quant hem après en aquestes converses familiars ! ¡ Quant agraïment infinit els devem per tota la feina que ens han reconegut ! Gràcies, famílies! Tots, tots junts, en cada centre, i en la mesura de les possibilitats dels propis serveis, hem demostrat que professionals, persones usuàries i familiars podem ser, som, una gran família .
Els jocs també han estat una constant. Joc o repte que es proposava, joc o repte que era “agafat a el vol” des dels serveis d’allò més solidari, però entre tots els jocs i activitats que s’han dut a terme, i això que tants dies tancats entre parets han donat per a molt, volem destacar una de les imatges més entranyables que ens han deparat aquests dies de confinament.
Ens referim a la imatge d’una menor d’uns 10 anys en una sala d’espera d’un hospital poc abans d’una revisió mèdica. Aquesta menor juga amb la seva directora a un joc a què hem jugat molts/es, les paraules encadenades , però unes paraules que, per a la majoria de la societat eren desconegudes o tenien un altre significat abans de l’confinament. La petita comença el joc amb la paraula ” Resistiré ” (una cançó que ha estat, és, l’himne de l’estat d’alarma).
La directora replica amb la paraula ” Resiliència “, alhora que li explica a la nena que és la capacitat que ella demostra diàriament per seguir cap endavant per més difícil que sigui el camí a recórrer. Ella encara no és conscient , encara que és practicant avançada de la mateixa, que la resiliència s’aprèn, tot i que requereix de l’esforç continu. La menor li contesta amb un lacònic ” Avorrit “, la directora somriu, i li ho admet, encara que no hagi escollit la síl·laba sencera.
Quantes vegades s’ha repetit aquesta paraula en els centres i quanta creativitat hem hagut de generar per revertir aquesta situació!; la directora no puc menys que recordar-se de la paraula ” documents ” per la de vegades que en aquestes setmanes ha hagut d’enviar protocols, arxius, dades … a l’Administració; la nena ni s’ho pensa i replica amb un monosíl·lab ” tos“. Quina esgarrifança ens ha entrat a tots/es que aquests dies sentíem tossir a algú en un centre! Si era un company/a ja sabíem que suposava una possible baixa, encara que fos preventiva; si era una persona usuària, irremeiablement, suposava aïllament … per sort per la directora, just en aquest moment, quan ja pensava que l’espera era un “tostón”, li va fer passar un infermer a la consulta i no haver de continuar buscant paraules. Fi de el joc.
Però no totes les experiències, tot i tenir present la complexitat existent, han estat gratificants per molta implicació que posés l’equip, per més esforç que es dediqués, doncs calia que la sort també ens acompanyés i això no ha estat sempre així.
No, de vegades, les experiències han estat cruels i ens han posat realment a prova com a professionals i com a persones. Per això, li vam demanar permís a l’lector / a que, en les properes línies, ens permeti, com avançàvem a l’inici d’aquest text i per ser un dels temes més recurrents que hem comentat en molts dels nostres correus electrònics, trucades i videoconferències – i també presencialment, després de la visita a centres-, analitzar el maltractament a què ha estat sotmès el sector de l’atenció residencial de les persones grans dependents– moltes d’elles persones amb més de 80 anys que presenten pluripatologies importants que afecten seriosament a la seva salut, molt precària-, i en la qual aquest maleït virus ha trobat el seu principal “grup diana”, a l’ésser el col·lectiu amb major taxa de mort de la nostra societat. Un maltractament que ha tingut com a protagonista a diversos agents socials de la nostra societat, entre ells, a diversos dirigents polítics ia alguns mitjans de comunicació, tot i que altres han fet una bona cobertura.
Per tots és conegut que, en les residències de gent gran, i per desgràcia, en alguna de les que gestionem, no s’ha pogut esquivar d’el tot aquest virus, han mort persones i alguns companys / es s’han contagiat. I si la pressió assistencial a la qual s’han vist sotmesos els / les professionals d’aquests equipaments ja no fos alta de per si, han hagut de veure que la mateixa arribava a límits insofriblesperquè, de forma interessada, sí, interessada i molt trist, es desviava l’atenció dels dèficits sanitaris generalitzats al país, segurament per falta de previsió de les nostres administracions públiques per enfrontar degudament a la pandèmia. Per referir-se, mentre les persones anaven morint per no poder ser ateses degudament a la xarxa sanitària, sobretot a les residències com a centres que havien de ser fiscalitzats, intervinguts, en què els gestors eren considerats, en el millor dels casos, com negligents , i alimentant falsos debats -que sempre troben sectors de la nostra societat als quals els pot interessar-sobre la gestió pública i privada.
I tot això, sense tenir present que aquests recursos no formen part de el sistema de salut públic, que són socials i no sanitaris ja que no són centres medicalitzats i que els / les professionals, tots -equips directius, metges/es, infermers/es, psicòlegs/es, treballadors/es socials, animadors/es socials, auxiliars, cuiners/es, netejadors/es, recepcionistes… – estaven atenent amb una escassa ràtio assistencial, especialment en les primeres setmanes de la pandèmia, amb unes EPI escasses o inadequades en el millor dels casos; sense la possibilitat de disposar de proves diagnòstiques; amb la impossibilitat de derivar als/a les residents als hospitalsper l’existència, o no, de protocols que no prioritzaven l’atenció hospitalària d’aquest col·lectiu; amb una escassa possibilitat de trobar personal qualificat, i fins i tot no qualificat, que pogués treballar davant les nombroses i generalitzades baixes laborals -decenas- que s’anaven produint, tant per contagi per COVID-19 com per altres motius…
Bé, baixes que, en moltes ocasions, s’han atorgat sense veure el pacient. Un personal que ha vist que no podia més que “acompanyar” fins a l’últim alè en la solitud d’una habitació, i sense familiars presents, a les persones ateses. Una situació especialment dura que li ha tocat viure als/les professionals d’aquest sector en el conjunt de l’estat i també, a alguns/es dels nostres companys/es en algun dels centres que gestionem.
Sí, els / les professionals de les residències han hagut de dur a terme una tasca que no els és pròpia i que havia de ser assumida pel sistema sanitari pel “simple” fet que, en moltes províncies del nostre territori nacional, no complien els criteris d’admissió -cribaje- per ser derivats als hospitals. “Només” per fets com el que acabem de descriure ja mereixen el nostre reconeixement. Gràcies, gràcies, gràcies … per a ells / es, el nostre aplaudiment , un aplaudiment per “els nostres” que han sabut estar darrere dels balcons i sortir aplaudir, cada dia als altres, quan a ells ia elles els faltaven mans.
I un altre gran aplaudiment col·lectiu per a cada un/a dels professionals, sigui quina sigui la seva funció, de cada un dels serveis que gestionem, ells i elles s’ho mereixen, ens ho mereixem en FSC per posar per davant en el nostre dia a dia a aquells/es que més ens necessiten, aquelles persones més vulnerables de la nostra societat ia les que, des de l’interior dels nostres balcons i finestres, els hem intentat transmetre tot el nostre calor, color i esperança , com el que hem volgut recollir en aquest vídeo coral que us/ens regalem.
Una forta abraçada, cada vegada menys virtual, i no deixem de creure que al final tot sortirà bé, i si no surt bé, és que encara no és el final.
Àrea d’atenció a la dependència i d’atenció a la infància i l’adolescència
Fundació Salut i Comunitat