Durant més de dues dècades, Marisa Cantó ha estat al capdavant de la Residència de Persones amb Diversitat Funcional Relleu, propietat de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Relleu, Alacant. Des de la seva incorporació a principis del 2004, fins a la seva jubilació el 14 d’agost del present any, ha liderat la consolidació del centre com un referent, guiada pel seu compromís amb el benestar de les persones residents i acompanyant l’equip professional amb proximitat i dedicació. En aquesta entrevista, comparteix les vostres experiències, reptes i aprenentatges al llarg d’aquests anys.
– Com va començar la teva relació amb la Residència per a Persones amb Diversitat Funcional Relleu i què t’ha atret d’aquest centre, en particular?
La meva arribada a la Residència va ser tota una sorpresa, ja que en aquell moment no tenia informació sobre l’obertura d’un centre dirigit a persones amb diversitat funcional. En aquell moment, treballava com a psicòloga i educadora en un centre de menors situat molt a prop del nou recurs que s’inauguraria.
Quan vaig rebre la proposta per incorporar-me, vaig expressar que no comptava amb formació específica en gestió de centres ni en alguns altres aspectes del lloc. Tot i així, i encara que crec que en aquell moment no vaig arribar a dir ni que sí ni que no, vaig decidir embarcar-me en aquesta nova aventura professional. Avui, mirant enrere, no em penedeixo d’aquella decisió, malgrat els moments difícils viscuts.
El que em va atreure del centre va ser, sobretot, l’oportunitat de formar part d’un nou projecte, destinat a oferir una llar a persones amb diversitat funcional.
– Quins van ser els principals reptes que vas trobar en assumir la direcció del centre?
El primer gran repte va ser posar en marxa el centre des de zero: fer les compres per equipar-lo adequadament, coordinar la selecció del personal i, en definitiva, construir els fonaments d’un projecte que naixia.
Des de l’inici, juntament amb tot l’equip professional, vam tenir clar l’objectiu principal: volíem que la residència fos, sobretot, una llar. Per aconseguir-ho, treballem en la formació de l’equip, participem en campaments i fem visites a altres centres, per tal d’aprendre de les seves experiències i bones pràctiques.
Tanmateix, el més important va ser conèixer les persones que viurien al centre: descobrir les seves històries, les seves necessitats i allò que esperaven del nou recurs.
El compromís de l equip professional va ser clau. Sense la seva implicació, dedicació i suport continu, res d’això no hauria estat possible. Estic profundament agraïda a tots i totes per acompanyar-me i contribuir que el centre s’hagi convertit en allò que avui és.
– Durant la teva etapa com a directora, la residència ha crescut i s’ha consolidat com a referent en l’atenció a persones amb diversitat funcional. Quines diries que han estat les principals fites o avenços aconseguits durant la teva gestió?
Al llarg d’aquests anys, s’han aconseguit avenços molt significatius que han contribuït al creixement i la consolidació del centre:
– Major implicació de les famílies: se’n va promoure una participació més activa en el dia a dia del servei. Amb el temps, es va instaurar la celebració anual de la Jornada de Portes Obertes , generant un espai de convivència, transparència i confiança.
– Millora de les instal·lacions: es van realitzar progressives millores a l’entorn físic del centre, buscant sempre afavorir el benestar, l’accessibilitat i la qualitat de vida de les persones residents.
– Visibilitat i integració comunitària: es va impulsar la creació del Taller d’arts audiovisuals, des del qual s’han fet curtmetratges, pòdcasts i una revista del centre. Gràcies a aquest treball, s’han obtingut tres primers premis a certàmens nacionals de curtmetratges, celebrats a Pontevedra, Barcelona i Sagunt (València), reforçant així la participació de les persones residents en aquesta activitat i el seu reconeixement social.
– Creixement i especialització de l’equip professional: el 2004, l’equip d’atenció directa estava format per 4 cuidadors/es, 2 educadors/es i 3 monitors. Actualment, comptem amb 7 cuidadors/es i 8 educadors/es.
Així mateix, el personal tècnic, inicialment compost per un infermer i una coordinadora de Centre Ocupacional, ha crescut. Actualment, hi ha un logopeda, una terapeuta ocupacional, una psicòloga, un fisioterapeuta i una infermera.
Aquest notable creixement en recursos humans i serveis, ha permès oferir una atenció cada cop més individualitzada, especialitzada i centrada en la persona, consolidant el projecte.
– Liderar un equip professional tan divers no ha estat senzill. Com has viscut aquest lideratge?
Liderar un equip no és una tasca fàcil i més, si no tens “fusta de líder”, en el sentit tradicional.
La meva manera de dirigir sempre ha estat molt marcada pel cor, per l’empatia i pel desig d’acompanyar, encara que de vegades la raó també és necessària per prendre decisions difícils. Aquest equilibri no sempre ha estat fàcil, i de vegades m’ha generat conflictes interns. Fins i tot he pogut causar dolor a alguns companys/es oa mi mateixa, sempre de manera involuntària.
També he experimentat una sensació que potser només els que ocupen llocs de responsabilitat comprenen bé: la solitud de la direcció.
– Què et va motivar a continuar en moments difícils?
Sense cap dubte, el que més m’ha motivat a seguir endavant com a directora del centre, han estat les persones residents. D’elles, n’he après moltíssim.
Tampoc em puc oblidar de l’equip professional. Els meus companys i companyes hi han estat en tot moment, malgrat les nostres diferències en alguns moments. Gràcies al seu compromís i suport constant, aconseguim superar els reptes que es van presentar.
En definitiva, ens hem convertit en una família, i aquesta unió ha estat clau per oferir sempre el millor.
– Quines històries o experiències de residents t’han marcat especialment?
Les experiències més doloroses han estat les pèrdues de dos dels nostres residents. Viure la seva absència i acompanyar la resta del grup al dol, va deixar una empremta molt profunda en tots nosaltres.
Una altra situació especialment dura va ser la que vivim amb el tancament imminent de la residència, a causa de la mala gestió de l’anterior entitat gestora. La possibilitat que les persones residents fossin traslladades a diferents recursos i que l’equip professional quedés sense feina, va suposar un cop emocional enorme. Arribem a estar set mesos sense cobrar, i el desgast psicològic i econòmic va ser molt difícil de sostenir. Tot i així, seguim acudint cada dia, perquè sabíem que no els podíem fallar.
Personalment, va ser un període marcat per la solitud i la incertesa. Tot i això, l’arribada de FSC va suposar un autèntic renéixer.
– Quins somnis o projectes t’agradaria veure complerts al centre en un futur?
El meu desig més gran és que cadascuna de les persones que viuen a la Residència de Persones amb Diversitat Funcional Relleu senti que aquesta és, veritablement, la seva llar.
– Després de tants anys de dedicació, com es viu la jubilació?
Al principi, la jubilació és com estar de vacances. Però, a mesura que passa el temps, vaig prenent consciència del que significa realment aquest canvi. Agraeixo que el telèfon ja no soni a qualsevol hora, sigui de dia, de nit, cap de setmana o festiu. Encara em sorprenc a mi mateixa pensant en baixes, torns o imprevistos… encara que em repeteixo que ja no ha de ser la meva preocupació.
– Quins plans o activitats tens per a aquesta nova etapa de la teva vida?
Els meus projectes no són gens ambiciosos: viatjar, fer esport, poder parlar anglès i, sobretot, pau interior.
Ara gaudeixo d’una cosa tan senzilla com no tenir horaris: aixecar-me i ficar-me al llit quan vull. També estic dedicant més temps a cuidar-me, fent esport. Un dels meus moments favorits és asseure’m al jardí, llibre en mà i una cerveseta al costat.
– Per acabar l’entrevista, si haguessis de resumir la teva experiència al capdavant de la direcció en una frase, quina seria?
Una experiència daprenentatge i superació. M’emporto una gran família i molt d’amor.
