Núria Larrañaga és diplomada en Treball Social, compta amb les especialitats de gerontologia, psicogeriatria i direcció de residències i atenció a persones en situació de dependència i amb un Postgrau en Direcció de Centres de Serveis Socials. La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat a més en els àmbits sanitari (cures pal·liatives i malalties neuromusculars) i residencial, en diferents centres d’atenció a persones dependents, així com en els àmbits associatiu i docent. Aquesta entrevista, ens va permetre conèixer millor el seu treball a el front d’aquests habitatges comunitàries d’l’Ajuntament de Donostia, gestionades i dirigides per la Fundació Salut i Comunitat (FSC).

– Núria, actualment ets la directora dels Habitatges Comunitàries “Intxaurrondo”.

Remuntant-nos a les teves inicis en aquest servei, com ha estat el teu recorregut professional en el mateix?

Vaig començar el meu camí en aquest servei el juliol de 2005, concretament el dia del meu aniversari. El centre en aquell moment estava gestionat per una empresa. Vaig començar a mitja jornada, contractada com a treballadora social, però abans de finalitzar el temps de prova, vaig anar contractada a jornada completa com a encarregada. Fins llavors no existia la figura de treballador social en aquest recurs, per la qual cosa va caldre partir des de zero en aquesta àrea. El 2015 va començar la seva gestió la Fundació Salut i Comunitat.

– ¿I això va suposar algun tipus de canvi pel que fa a les tasques ocupades?

Sí, fins al 2015 meves tasques eren les relatives a l’atenció a totes les àrees dels usuaris/es (sanitària, social, familiar, etc.), gestió de personal i de centre, supervisió de totes les àrees, contractació i control de proveïdors, coordinació amb l’Administració, coordinació hospitalària, gestió de petits manteniments, etc.

A partir de 2015, amb la contractació d’una auxiliar d’infermeria, un animador sociocultural i una persona de manteniment, aquestes àrees es van començar a treballar conjuntament, sota la meva supervisió com a responsable de l’servei.

– Quina diferència als habitatges comunitàries d’una altra tipologia de serveis, destinats a gent gran ?, quines diries que són els seus senyals d’identitat?

Els Habitatges Comunitàries són un recurs municipal, que consten d’unitats convivencials destinades a persones grans autònomes, en les quals es porta un estil de vida similar a el de l’ambient familiar.

La seva finalitat com a servei, és oferir alternatives d’allotjament a persones autònomes majors de 60 anys i / o amb un grau de dependència certificat amb el barem de valoració de la dependència (BVD) de 1.1, que bé per inexistència d’allotjament, per conflicte convivencial greu i insostenible o deficiència extrema de les condicions físiques de la seva allotjament habitual, necessiten una reubicació domèstica per poder viure amb unes condicions adequades, a canvi d’una contraprestació econòmica adequada als seus ingressos.

– Quines són les característiques fonamentals de les Vivendes Comunitàries “Intxaurrondo” i amb quants usuaris/es compteu?

El servei consta de 16 habitatges, situats a dos portals contigus. Cada portal té 4 pisos. A cada habitatge conviuen entre 2 i 3 persones, cadascuna amb la seva habitació individual i amb la resta de el pis a compartir.

Actualment, tenim totes les places cobertes per un total de 36 usuaris/es totalment independents. És un centre obert, és a dir, que els usuaris/es entren i surten quan volen, disposant fins i tot de 45 dies a l’any per anar-se’n de vacances.

– Quin tipus de serveis els oferiu?

Els oferim serveis que permetin millorar la seva qualitat de vida, mantenint i promovent la seva capacitat personal. Amb això, busquem que mantinguin la seva autonomia el màxim possible.

Dins d’aquests serveis, comptem amb activitats socioculturals com les relatives a llenguatge, manualitats, cursos de noves tecnologies, lectura i debat, etc. Totes elles destinades i adaptades a l’edat ia la situació particular de cada usuari/a.

– ¿En quin sentit?

Buscant activitats que mantinguin la capacitat intel·lectual de la gent gran, la seva destresa, enfocades a persones autònomes. Aquí el bingo no triomfa, però les xarxes socials, Internet i els debats de filosofia si. És a dir, en aquest servei no realitzem les mateixes activitats que en una residència, ja que, amb aquestes “s’avorreixen”.

D’altra banda, en aquest servei, comptem amb l’opinió de cada usuari/a, saber què pensen ens ajuda a millorar-lo. Això repercuteix en una millora de la seva estada i en la seva qualitat de vida.

– Sens dubte, per sobre de tot, doneu veu als usuaris/es.

Així és. És per aquest motiu que es podria destacar com a proposta innovadora el fet de la creació de comissions. En les mateixes, s’expressen lliurement, són ells / es els que millor coneixen el recurs i les seves coses bones ia millorar.

Amb això, vam crear al seu torn un senyal d’identitat i un sentiment de pertinença a el recurs, motivant al seu torn a un envelliment actiu. Els usuaris/es participen en el centre i en la presa de decisions, juntament amb la direcció de la mateixa. Al seu torn, treballen i s’organitzen entre ells/es per dur a terme projectes que els interessen i que ells/es mateixos creen.

– Amb quantes comissions compteu actualment i quines funcions tenen?

En aquests moments, tenim constituïdes dues comissions, una de manutenció i una altra d’activitats. En elles els usuaris / es proposen, donen la seva opinió i treballen conjuntament amb la direcció de centre mitjançant reunions, propostes, etc.

Treballar conjuntament i que cada usuari/a sigui partícip del seu propi quefer dia rere dia, és una cosa que considerem fonamental, tant per al bon funcionament dels habitatges com per al bon estat de l’propi usuari/a.

– A l’hora d’implementar accions des del servei per potenciar l’envelliment actiu, quins factors teniu en compte?

Sobretot, la individualitat de cada usuari/a, és a dir, tot i que es tracta d’un servei dirigit a persones grans autònomes amb una sèrie de característiques iguals o semblants, sí que és cert que, com a persones que són, totes són diferents i, a més , vénen “amb la seva pròpia motxilla”, pel que és fonamental treballar amb cada un d’ells/es.

És per això que, si trobes allò que li agrada a una persona, sorgeix una bona i favorable motivació, es genera aquest envelliment actiu. En aquest sentit, deixar la frustració enrere, a través d’activitats motivadores, millora la qualitat de vida i al seu torn, les relacions amb la resta de persones.

– Quina importància consideres que tenen les relacions intergeneracionals?, li veieu cabuda en el servei a alguna activitat d’aquestes característiques?

No hem fet cap activitat intergeneracional perquè en el seu dia vam realitzar contactes amb escoles, però als usuaris/es no els motivava, preferien sortir a passejar … Alguns fins i tot ens deien que ja amb els seus néts/es tenien prou, sobretot quan els han de tenir cura gairebé diàriament per la jornada laboral dels seus pares. Amb això no vull dir que no tinguin importància, perquè crec que la té i que és molt beneficiosa per a les dues generacions, però en aquest moment, als usuaris/es d’Intxaurrondo no els interessa.

– Donada la teva experiència a el front d’aquests habitatges, quins diries que són les claus per viure més i portar l’edat de la millor manera possible?

Quina pregunta !, claus no sé, però la meva experiència professional i la meva pròpia com a persona, em diuen que tenir il·lusió i mantenir-se ocupat en allò que t’agrada, et motiva i et fa sentir bé, és una gran ajuda per portar un somriure en el dia a dia.

En diferents moments de la vida, pots patir problemes de salut, ensurts inesperats d’índole diversa, i el millor és no centrar-se només en això … buscar el costat positiu és important, encara que no sigui fàcil.

– Per finalitzar l’entrevista, quin paper consideres que han d’exercir les persones grans en la societat?

Les persones grans tenen grans coneixements i experiències viscudes i aquestes serveixen per poder assessorar i ajudar-nos en diferents àmbits de la nostra vida, tot i que sembla que a la societat actual li costa una “mica” sentir a la resta i fins que no canviem aquesta actitud, el veig una mica complicat…

– A el fil del que s’ha comentat, en la teva opinió, la gent gran haurien de ser part activa en la societat i ocupar el lloc que els correspon…

Efectivament, i hauríem d’estar oberts/es a escoltar-los ia aprendre de les seves experiències vitals. Aquí deixo aquesta reflexió…