Confinament en l’exclusió social

El primer que aprens quan comences a treballar amb persones sense llar és que no és el mateix una llar que un sostre o que una casa. Aprens i interioritzes millor l’evolució que ha tingut la definició d’aquest col·lectiu, basada en la mena d’atenció que se’ls ha anat prestant a les persones sense llar.

Des de “transeünts”, perquè transitaven de ciutat en ciutat per albergs en els quals se’ls oferia tres dies d’allotjament i una tala entrevista amb “l’assistenta social” per a veure què podia fer per ells/as, passant per “sense sostre”, quan els albergs van començar a ser centres d’acolliment, centres de dia, centres de calor i cafè, i oferien una mica més que pernocta i manutenció bàsica; fins a arribar a “persona sense llar”, que implica un plus qualitatiu en l’atenció, en afegir el terme-concepte persona. Això ens remet a les sensacions que ens evoca la paraula llar per a evidenciar les manques d’aquestes persones.

Virginia Wolf deia “en realitat, res ocorre fins que es descriu”, referint-se a les dones i a tot el femení, a l’ús del llenguatge neutre que invisibilitza a les dones. Amb les persones sense llar passa una mica el mateix: no es nomenen, no tenen un nom en concret, no són “les dones”, o “la tercera edat”, o “els homes”, són persones, població, gent, ciutadans i ciutadanes… que resulta que no tenen llar, ni sostre, ni casa.

El llenguatge és important perquè estructura la ment, diuen les/us professionals de la psicologia, i perquè atorga identitat a les coses i a les persones. Quan li dius a una persona sense llar: “queda’t a casa”, estem multiplicant per zero, estem multiplicant la invisibilitat. Un missatge mundial, globalitzat com és aquest, deixa fos una vegada més a cadascuna de les persones sense llar, a cadascuna d’elles en la situació que cadascuna estigui vivint. És una curiosa paradoxa: quan el més important en les nostres vides és la nostra casa, quan el món es paralitza per a cuidar-se i protegir-se a casa, quan la casa és la vida, aquelles persones que no tenen una, ni tan sols protagonitzen una notícia que duri més d’un dia, no són prioritat en els debats ni en les mesures que es podrien establir. La invisibilitat continua sent la seva marca, elevada a la pandèmica potència.

Aquelles persones sense llar que han tingut la sort de coincidir en aquests moments, en temps i espai, residint en algun dels serveis gestionats i dirigits per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), passarà el confinament sota sostre, i en el cas del Centre d’Acolliment per a Persones Sense Llar (CAI) d’Alacant, de titularitat municipal, envoltades d’un equip excel·lent de professionals que procura diàriament que, a més de sostre, tinguin llar. A la resta, el “queda’t a casa”, els suggereix una vegada més que el món segueix funcionat sense tenir-los en compte i que el seu confinament haurà de ser en l’exclusió, la seva casa és l’exclusió.

Un company del CAI ens va demanar que reflexionéssim sobre aquesta pandèmia per a deixar constància d’aquest mal somni, de cara al futur. Una de les preguntes que ens feia era, quins feixos amb el teu temps lliure aquests dies?, una altra de les meves companyes argumentava que amb tant de treball no tenia temps lliure. En realitat, crec que no tenim temps lliure, tenim temps a casa. Les/us que tenim casa, i tenim llar, ara més que mai, la identifiquem amb la nostra vida, ara més que mai vivim les nostres cases, ja no són únicament el lloc on arribar a descansar o on passar el nostre temps lliure o sopar en família, ara són el nostre lloc de treball, de descans, de trobada, el nostre gimnàs, el nostre col·legi. La nostra casa és la nostra vida.

Llavors, ara més que mai, em plantejo aquesta pregunta: les persones que no tenen casa potser no tenen vida? Nosaltres/us, les persones amb llar, estem confinades a les nostres cases; elles, les persones sense llar, segueixen confinades en l’exclusió.

I sortim cada dia a aplaudir des dels balcons de les nostres cases, i somiem i tenim la confiança plena que això passarà, que tot anirà bé i que ja queda un dia menys. Un dia menys per a sortir de les nostres cases. A les persones sense llar no crec que els importi molt que puguem sortir de les nostres cases, els importarà en la mesura en què al món li importi que elles no puguin confinar-se en una.  En elles s’ha complert allò “que parin el món, que vull baixar-me”, el món ja s’ha parat, i les persones sense llar ja s’han baixat, si és que alguna vegada van estar pujades.

---

Cristina Jordá Cerdá
Treballadora Social del Centre d’Acolliment per a Persones Sense Llar (CAI) d’Alacant, gestionat per FSC.