Enginy i resistència, protagonistes de les Falles al Centre d’Acollida de Menors (CAM) Altea

Els passats dies 20 i 21 de març, vam realitzar una falla entre tots els nens/ es i educadors/es d’aquest servei, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), de titularitat de la Generalitat Valenciana.

Malgrat les circumstàncies actuals de la pandèmia pel COVID-19 i les restriccions existents, aquest any vam voler viatjar amb la imaginació a València en anys passats d’ambient faller, quan la vam poder visitar, i celebrar uns dies festius en el nostre centre. En això, vam posar tot el nostre esforç, seguint l’expressió popular «si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya».

És per això que ens vam posar mans a l’obra, decidint, a través d’una «pluja d’idees», quina temàtica tindria la nostra falla, en la qual no podia faltar els bunyols, la xocolata, la música, i els petards…

Els nens i nenes van decidir que el tema principal d’aquests dos últims anys havia estat el COVID-19, sent la falla que plantem un homenatge a tots aquells/es que es van veure afectats i afectades pel virus. També, dedicada a totes les persones que van estar en primera línia per cuidar-nos; igualment, a aquells i aquelles gràcies als quals no ens van faltar aliments, medicaments i en general, com a homenatge a totes les persones que van seguir treballant, malgrat les circumstàncies.

La falla es componia d’un hospital al costat d’una ambulància, d’un virus «en honor a l’COVID-19», d’una comissaria, cases i sobretot, de figures temàtiques que donaven vida a diversos professionals… i per descomptat, d’allò més simbòlic per a tots i totes, el nostre estendard faller.

Un cop realitzada la «plantà», moment en el qual es munta el monument faller, no ens podia faltar un bon berenar, bunyols amb xocolata, amb una petita traca i jocs populars per passar una tarda agradable, i així va ser.

Després d’un cap de setmana de gaudi, va arribar el moment de la «cremà», moment en el qual es cala foc a la falla. Amb les mesures de seguretat necessàries, vam dir adéu, no sense abans consensuar nostre «ninot» indultat, que – com no podia ser d’una altra manera- va ser el virus, a el qual a la fi anem a agafar-li afecte, després de tants dies de convivència amb ell… Entre flames, la nostra feina cremava.