«A través del espejo», un altre punt de vista del trastorn límit de la personalitat

Em dic Eva Igualada i fa uns anys vaig ser usuària de la Comunitat Terapèutica “Riera Major” de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), on puc dir que vaig tornar a néixer. Tant l’equip de professionals d’aquest centre com del Servei d’Atenció Psicològica (SAP) també d’aquesta entitat van saber acollir-me i ajudar-me, posar-me límits, escoltar-me i entendre’m. Sé que no va ser una tasca fàcil, van ser moltes les oportunitats que em van brindar i sempre estaré agraïda pel suport constant.

A finals de l’any passat, vaig presentar el meu llibre «A través del espejo» a Barcelona que és la meva pròpia autobiografia, en la qual explico tota la meva història des que era petita fins fa un parell d’anys, quan vaig acabar d’escriure’l. A la presentació, van acudir alguns professionals que han realitzat treball terapèutic amb mi al llarg dels meus tractaments, amb la qual cosa em vaig sentir acompanyada.

M’ha fet 10 anys de feina acabar-lo, ja que el llibre ha anat creixent amb mi a poc a poc, i s’ha anat nodrint dels meus encerts i errors. No va ser fàcil escriure certes parts, i, de vegades, em vaig replantejar deixar escrites o no certes situacions, però també vaig pensar que, si escrivint-hi, podia ajudar altres persones, hauria valgut la pena.

L’objectiu principal, i la motivació que em va portar a escriure el meu llibre, és poder ajudar tant pacients, familiars, amics/gues i professionals, a entendre una mica més i des d’una altra perspectiva, allò que sent, pensa i viu una persona amb un trastorn límit de la personalitat, unit a una forta addicció a les drogues, ia trastorns alimentaris i de conducta.

Recordo el dia que em van posar “l’etiqueta de trastorn límit de la personalitat”. Concretament, quan em van dir que era una cosa crònica i que estaria així de per vida, una cosa que no va ajudar gaire en aquells moments, no va ser una cosa agradable…

Amb el meu llibre necessitava fer veure que, en aquestes circumstàncies, amb una bona xarxa assistencial, social, educativa i, sobretot, també amb ganes i confiança en un mateix, una persona es pot recuperar de forma satisfactòria i arribar a tenir una vida totalment normalitzada.

He de dir que el llibre és molt sincer i transparent, i que he intentat ser el més clara possible en tot moment i no amagar res. La primera meitat del llibre és un diari, part de la meva adolescència la vaig passar ingressada a plantes de psiquiatria, anant d’un lloc a l’altre sense que ningú em pogués ajudar, vaig deixar de parlar i vaig començar a escriure… Escriure ha estat una gran eina personal sempre. Pel que fa a la segona part, aprofundeixo en la reflexió d’aquestes vivències pròpies.

Per acabar, ia mode de resum, us deixo el text de la contraportada del meu llibre:

«Testimoni de superació de trastorn de conducta alimentària i trastorn límit de personalitat. L’autora vol ajudar i no res més, ha estat el motiu del seu llibre. Un problema familiar unit al seu fort caràcter, i la seva sensibilitat especial, van derivar en un trastorn de conducta alimentari, barrejat amb consum de substàncies, i una experiència hospitalària no precisament agradable.

Però de tot se’n surt i, com ella ha aconseguit sortir, pensa que aquesta experiència o testimoni poden ajudar una altra persona a reconèixer el seu dolor ia sobreposar-se com ho ha fet ella. No sola, és clar. No sempre de manera satisfactòria, ni per part seva ni pels qui estaven al seu voltant.

Per això, i perquè al final, l’important és superar-ho, aprendre a conèixer-se, per poder comprendre’s i perdonar-se, aixecant-se una vegada i una altra, i perquè creu que pot aplanar el camí a altres persones, Eva no es conforma amb haver explicat la seva història . Vol posar el seu granet de sorra a la immensa tasca de combatre prejudicis i eliminar el fet que parlar de salut mental sigui un tabú.

Fa falta personal especialitzat i divulgació d’aquests temes perquè puguin ser abordats amb empatia i coneixement. Aquest és un terreny que es presta a l’exclusió, per por o per falta d’informació. Cal lluitar perquè les persones afectades per algun tipus de trastorn puguin viure amb la mateixa dignitat que la resta de la societat.

Per això, ofereix la seva vivència particular, els seus sentiments i punts de vista. Potser ens pot ajudar a descobrir un camí per ajudar-nos o ajudar altres persones».