Dol migratori: una història de resiliència i transformació personal

Vaig arribar a Alacant des de Colòmbia el 2022 amb la Sofia, la meva filla, de 6 anys. Recordo que no coneixia aquesta ciutat ni ningú. Tanmateix, com a bona “nedadora urbana” que soc, vam sortir a recórrer Alacant per conèixer-la juntes.

En algun moment, el meu camí es va creuar amb el d’una noia colombiana que em va presentar una senyora i vaig començar a treballar 2 hores a la setmana. Tot estava dins de la normalitat. Vivia en un lloc segur, tenia feina i la Sofia va iniciar el curs escolar amb molta il·lusió. Però qui no estava bé era jo.

Tot i que no n’era conscient, el meu cos havia començat a parlar-me, però jo normalitzava els seus senyals… No dormia bé ni aconseguia descansar de manera reparadora. Sempre estava alerta, preocupada. Feia moltes coses alhora i, així i tot, em semblava normal…

Fins que un dia em vaig adonar que no estava bé. La meva mare s’havia traslladat a Espanya i, quan en vaig parlar amb ella, vam decidir anar al metge. Va ser allà on vaig posar nom al que estava vivint: ansietat generalitzada i dol migratori.

Era la primera vegada que sentia aquesta expressió: dol migratori. Em va cridar l’atenció i fins i tot em va fer gràcia, però no li vaig donar gaire importància. Al cap i a la fi, jo estava bé, o això creia. Pensava que el que em passava eren simplement nervis, perquè sempre m’havia considerat una persona nerviosa.

Un temps després, la meva mare em va parlar de la feina de la Fundació Salut i Comunitat, ja que havia participat en un dels seus projectes a Alacant (Coneix-T Emplea-T). Va ser ella qui em va parlar de la Milena, la tècnica que l’acompanyava en la seva recerca de feina i, quan em va explicar la seva experiència, vaig decidir anar-hi i participar en el mateix programa que la meva mare.

Quan vaig conèixer la Milena, em vaig sentir compresa. A més d’orientar-me en l’àmbit laboral, va començar a acompanyar-me en aspectes personals que em van ajudar a conèixer-me millor, a comprendre’m i a desenvolupar eines per afrontar situacions com la presa de decisions.

M’entenia en moltes situacions i, a poc a poc, vaig començar a adonar-me d’una cosa que fins aleshores no havia sabut reconèixer: em sentia sola. Vaig comprendre que trobar algú que pogués entendre el que estava vivint també formava part de l’experiència migratòria.

D’altra banda, creia que ho tenia tot organitzat i, en certa mesura, així era. Tanmateix, hi havia altres coses que em frenaven i que no havia sabut identificar: creences, prejudicis, manca d’informació i, sobretot, la necessitat de comptar amb una guia que m’acompanyés en aquell procés.

Les reunions amb la Milena i les nostres trucades, en què sempre em convidava a reflexionar, raonar i posar les idees en ordre, em van anar guiant a poc a poc cap a un procés de creixement i d’organització interna. Vaig començar a mirar-me a mi mateixa des d’una altra perspectiva, a reconèixer-me com a dona i a comprendre millor qui era i què volia. Aquell camí d’autoconeixement em va ajudar a confiar més en mi mateixa i a reconèixer el poder que tenia per agafar les regnes de la meva pròpia vida.

En aquell moment, em van acomiadar de la feina que tenia, i no precisament de la manera més amable. Em vaig veure immersa en la frustració i la incertesa, amb el temor de perdre l’estabilitat laboral que tant d’esforç m’havia costat construir, com si hagués de començar de zero una vegada més. Em vaig veure obligada a sortir de nou a buscar feina, a enfrontar-me a la incertesa i a viure situacions que, des de la meva experiència, identifico com a formes de “racisme ocult” en actituds, gestos i altres barreres que et fan sentir que no parteixes de les mateixes condicions que les altres persones.

Va ser aleshores quan vaig recordar les paraules de la Milena, aquelles que se m’havien quedat gravades al cap com un disc ratllat i que, una vegada i una altra, tornaven a mi per orientar-me en els moments difícils. Aquesta vegada, vaig decidir escoltar-les i passar a l’acció. Als meus 38 anys, vaig prendre una decisió que marcaria un abans i un després a la meva vida: estudiar l’ESO per a persones adultes. Em vaig dir: “Prou!”. Era hora de tancar cicles, d’afrontar allò que havia quedat pendent i d’apostar per mi. Sabia que obtenir aquest títol em podia obrir noves portes, facilitar l’accés a una feina més estable i ajudar-me a construir l’estabilitat econòmica que tant necessitava. Però, sobretot, vaig entendre que cada pas que feia m’acostava a la vida que volia construir per a mi i per mi. I ho vaig aconseguir. Vaig obtenir el títol de l’ESO i avui estic cursant un cicle de Formació Professional de Grau Mitjà.

A mesura que avançava, també vaig anar prenent consciència que hi havia una part de mi que necessitava atenció. Les meves emocions, les meves pors i les meves incerteses continuaven allà, latents. Tot i que estava avançant en molts aspectes de la meva vida, encara hi havia ferides, inseguretats i aspectes personals que necessitava atendre.

La Milena em va parlar d’un altre projecte de la Fundació Salut i Comunitat: el SIAF (Servei Integral d’Acompanyament a Famílies), que ofereix suport psicològic i terapèutic a les famílies. En el meu cas, l’acompanyament es va centrar en les meves circumstàncies particulars com a part d’una unitat de convivència monoparental.

Vaig continuar el meu procés amb la Milena i, gràcies a ella, vaig conèixer la Carolina, també tècnica de l’entitat. Amb la Carolina vaig trobar una terapeuta franca i directa que em va ajudar a descobrir aquella Viviana que feia temps que estava amagada. Em va fer reconèixer que dins meu hi havia moltes qualitats positives, capacitats i fortaleses que no sempre era capaç de veure. També em va ajudar a identificar aquelles actituds i patrons amb què, sense adonar-me’n, acabava posant-me obstacles a mi mateixa, i que necessitava treballar per deixar d’autosabotejar-me.

Avui continuo en aquest camí d’autoconeixement. No tinc totes les respostes ni he acabat de descobrir-me, però ara soc més conscient de qui soc, del que sento i del que necessito. Miro la vida des d’una altra perspectiva i em reconec d’una manera diferent com a mare, dona, filla i, sobretot, com a Viviana.