Pressupostos i polítiques socials

La paràlisi que comporta la provisionalitat al capdavant de les administracions públiques dificulta enormement la tasca de les entitats d’acció social.

Dimecres passat, 13 de febrer, una majoria parlamentària va votar al Congrés dels Diputats en contra de l’aprovació dels pressupostos estatals. La incertesa marca el context en què vivim pràcticament en totes les esferes de les nostres vides. Més que líquida, la realitat esdevé gasosa, volàtil i vertiginosa. Però els efectes no són els mateixos per a tothom.

El projecte de pressupostos pactat pel PSOE i Podem incloïa una sèrie de mesures que ara han quedat, com a mínim, suspeses. En matèria social afectaven a diversos àmbits que requereixen de forma urgent una major inversió: dependència, pobresa infantil, polítiques d’acollida a adolescents i joves migrats, violència de gènere… Els canvis tributaris que acompanyaven els pressupostos havien de contribuir a augmentar la recaptació per fer possibles aquestes mesures.

Divendres, 15 de febrer, el president espanyol anunciava la convocatòria anticipada d’eleccions generals i la incertesa es multiplica. Les entitats d’acció social, que treballem amb qui més pateix la inoperativitat dels governs perquè és qui més necessita de la seva acció redistributiva i de garant dels drets socials, lluitem en tots els fronts. Al marge de colors polítics, de pactes i d’eixos del debat, la paràlisi que comporta la provisionalitat al capdavant de les administracions públiques dificulta enormement la nostra tasca.

Infradotació crònica de les polítiques socials
D’una banda, donar resposta a les necessitats socials emergents significa actuar amb agilitat i adaptar-se constantment. De l’altra, dissenyar polítiques socials amb visió preventiva requereix valentia i mirada llarga. Les necessitats que tenim com a comunitat no poden estar subjectes a la dinàmica electoral ni al joc polític, sovint més ubicat a les lògiques de poder que en la voluntat de servei. Malauradament.

La nostra responsabilitat com a sector passa per reivindicar els drets de la ciutadania i reclamar l’acció política necessària per fer-los efectius, i en aquest sentit pensem que caldria preservar alguns temes de l’agenda per assegurar la seva continuïtat. Pobresa i desigualtats, habitatge, ocupació de qualitat, programes d’acollida … Són molts els temes que no es poden permetre canvis tan menudeados d’interlocució o d’orientació i convindria una reflexió conjunta per buscar una modalitat de relació que permeti blindar certes qüestions.

Les polítiques socials a casa nostra pateixen una infradotació crònica i estructural que ens situa a la cua d’Europa en molts aspectes. Malgrat els últims anys de suposada recuperació econòmica, no hem recuperat ni tan sols els nivells d’inversió previs a la crisi i arrosseguem com a gran assignatura pendent a l’assoliment dels estàndards europeus de protecció social. El que hauria de ser una prioritat absoluta no pot quedar en segon pla, i molt menys sotmès a tàctiques o càlculs partidistes.

Des del tercer sector social sentim la pressió d’un context poc favorable al diàleg i sabem de les temptacions d’instrumentalitzar les nostres paraules i actuacions per a llegir-les de manera interessada. Nosaltres seguirem defensant i construint una societat més inclusiva sempre, des de la lògica dels drets i el protagonisme de les persones. I des d’aquesta posició continuarem parlant, amb tothom i en tot moment.

Sonia Fuertes
Presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS)

Font: El Periódico de Cataluña