De la ciència a les persones: la investigació de Batxillerat que es va convertir en un somni amb impacte real

El que va començar com una inquietud acadèmica a les aules de Batxillerat, va acabar transformant-se en una vocació de vida. Aran Vilagran Díaz va fer el salt de la teoria científica a la realitat humana en incorporar-se com a voluntària al “Centre de Dia Crisàlide”, servei gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Barcelona. Allí, el contacte directe amb les persones usuàries va convertir el coneixement en empatia, marcant un abans i un després en la seva trajectòria personal i acadèmica, mitjançant una experiència profundament transformadora. Aquest relat ha estat escrit per ella, que comparteix en primera persona la vivència que va portar el treball d’investigació acadèmic al terreny de l’acció social.

Quan vaig començar aquest projecte, no sabia fins on m’acabaria portant. La meva intenció inicial era complir les directrius d’un treball de recerca que es fa aquí, a Catalunya, i aprofitar-ho per posar a prova les meves dues grans passions: la música i la ciència. Per aquesta mateixa raó, vaig desenvolupar un estudi per observar els efectes que podia tenir la música en persones amb deteriorament cognitiu associat al consum de drogues.

A la meva arribada al “Centre de Dia Crisàlide” de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), esperava trobar-me amb pacients, números, proves i resultats. Tot i això, ràpidament vaig descobrir que allà hi havia molt més: hi havia persones, històries, somnis i experiències que mereixien ser escoltades.

Durant l’estiu de primer de Batxillerat, vaig tenir l’oportunitat de desenvolupar en aquest servei la part pràctica de la meva investigació. Tot i això, aquella experiència va acabar sent molt més que això. Vaig conèixer grans professionals, vaig créixer com a alumna i com a persona i, sobretot, vaig crear una complicitat amb aquell entorn que encara avui em costa descriure amb paraules.

Després van arribar els resultats. I, sens dubte, van demostrar que aquell projecte no només havia significat alguna cosa per a mi, sinó també per a les persones que havien decidit formar-ne part. A més, amb el temps, es va començar a estudiar com aconseguir que aquest tipus d’intervenció pogués arribar al màxim nombre de persones possible.

L’estudi va treure a la llum la meva faceta científica, com jo esperava, però també va despertar una part molt més humana de mi. Vaig aprendre que investigar no consisteix únicament a recollir dades, fer proves i analitzar resultats. També vol dir escoltar, observar, adaptar-se i entendre que cada persona que participa en una investigació és molt més que un número dins d’una mostra.

Per això, vaig voler tancar aquella etapa de manera diferent. Vaig organitzar un petit concert com a forma de reconeixement i agraïment a totes les persones que havien contribuït al projecte i que havien fet possible que aquella feina existís. Per mi, la música sempre havia estat una passió, però a “Crisàlide” vaig descobrir també que podia convertir-se en una forma de tornar alguna cosa als altres.

Durant el segon de Batxillerat, em van començar a arribar reconeixements que em van fer comprendre que aquell projecte havia transcendit l’aula. Primer, va arribar una entrevista per part del Departament de Comunicació de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), en què vaig poder comprovar que la meva feina havia arribat a altres persones i que el que va començar com un projecte acadèmic podia tenir un impacte més enllà de mi.

Posteriorment, vaig tenir l’oportunitat de presentar el treball a les Jornades Científiques de Badalona a alumnat, científics, representants polítics i membres de l’alcaldia. Dins de les mateixes Jornades, vaig ser seleccionada com una de les quatre persones encarregades de defensar la seva feina al Teatre Zorrilla, davant les Aules d’Extensió Universitària.

D’altra banda, al maig, just abans de començar les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), vaig rebre un accèssit a la categoria de Ciències de la Salut de la Universitat de Manresa (UCC). Després, va arribar la PAU i, finalment, vaig aconseguir entrar a la cursa que volia.

Aquest estiu va arribar un altre reconeixement: vaig ser anunciada com una de les quatre finalistes dels premis al Millor Treball de Recerca relacionats amb la música de l?Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). El veredicte final es coneixerà el proper 15 d’octubre. Sigui quin sigui el resultat, arribar fins aquí ja ha estat un somni per a mi. Mai vaig imaginar que aquella feina que va començar com una investigació de Batxillerat acabaria portant-me a viure totes aquestes experiències ia conèixer tantes persones.

I cadascun d’aquests reconeixements m’ha fet tornar la mirada cap al lloc on va començar tot: el Centre de Dia Crisàlide de FSC. Perquè darrere de cada resultat, hi ha persones. Persones que em van obrir les portes del centre. Professionals que em van acompanyar durant el procés. Participants que van confiar en mi i van decidir formar part d’una investigació que, per mi, va acabar sent molt més que una feina de Batxillerat.

I la música també va continuar acompanyant-me després de la meva etapa allà. Durant aquest temps, he continuat tocant a diferents llocs, entre ells l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, ​​i també, diferents pianos públics, simplement amb la intenció d’aconseguir una cosa tan petita com treure un somriure a algú durant uns minuts.

M’agradava pensar que, de la mateixa manera que la música havia aconseguit crear un vincle en aquest servei de FSC, també podia generar petits moments de connexió amb persones completament desconegudes.

Amb el meu trasllat, però, vaig haver de deixar enrere temporalment aquells moments i els pianos que formaven part de la meva rutina a Barcelona. Ara ha començat una nova etapa. M’he separat de moltes de les coses que havien format part del meu dia a dia: el meu entorn, moltes de les meves amistats i també la rutina que coneixia. M’he traslladat a Lleida per estudiar el Grau de Ciències Biomèdiques a la Universitat de Lleida.

Estic a una ciutat nova, envoltada de persones noves i començant un camí completament diferent. Un recorregut que, encara que suposa deixar enrere moltes coses, també és emocionant i, sens dubte, acollidor.

Però hi ha una cosa que no he deixat enrere. De tant en tant, tocaré el piano de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i continuo trobant-hi aquesta connexió que, d’alguna manera, va ser el que va donar sentit a tot aquest projecte des del principi.

Encara que ara no pugui tocar als mateixos llocs ni amb la mateixa freqüència que abans, la música continua acompanyant-me. En aquests moments, el meu camí continua de la mà de la ciència, però no vull deixar enrere la música.

Quan miro enrere, m’adono que aquell treball de recerca no va acabar quan vaig lliurar les últimes pàgines. Continua cada cop que recordo el “Centre de Dia Crisàlide”, cada vegada que torno a tocar una tecla de piano i cada vegada que em pregunto què més pot arribar a fer la ciència quan decideix mirar les persones que hi ha darrere de les dades.

Tot el que ha vingut després continua formant part d’una història que mai no vaig imaginar que arribaria tan lluny. I, amb tot això, ja és un somni complert.