Construir una societat amb polítiques integradores i no excloents per a les persones sense llar

Les persones sense llar constitueixen un dels grups poblacionals més vulnerables, o vulnerabilitzats. Perquè en realitat, al costat de factors de tall estructural que expliquen l’existència del fenomen del sensellarisme, és la falta d’elements de protecció, la que els situa en una posició de desavantatge social, a la mercè d’envestides de diferent tipus que van més enllà de la negació del dret a un habitatge digne (malalties, agressions, robatoris, fenòmens climatològics adversos, etc.).

A nivell institucional, falla la prevenció, mecanismes i eines que impedeixin que una persona, en un moment determinat de la seva vida, es vegi al carrer. Però també fallen les respostes quan la persona ha arribat a l’estadi de perdre-ho tot.

En aquest sentit, des del sector dels serveis socials, afortunadament comptem amb una xarxa de recursos cada cop més variada que permet atendre l’ampli ventall de característiques i situacions que envolten les persones sense llar. Fins i tot, amb els anys, sembla que l’enfocament en reducció de danys també es va fent lloc, possibilitant arribar als que tradicionalment havien quedat desatesos.

Tot i això, la manca d’implicació de la resta de sectors de la política social (ens referim a ocupació, educació, sanitat, habitatge, etc.), retalla les possibilitats de sortida, impedint que totes aquestes persones aconsegueixin l’autonomia, o almenys, el nivell d’autonomia més gran que la seva situació sanitària els permeti. Resulta frustrant veure com els que han aconseguit sortir del carrer o els que ho estan intentant, no aconsegueixen abandonar el circuit de l’exclusió residencial a causa de la impossibilitat dels lloguers, la manca d’habitatge públic, la manca de serveis sanitaris comunitaris, a les feines precàries, etc.

Al centre per a persones sense llar “El Carme”, servei de titularitat de l’Ajuntament de València, gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), en som testimonis, comptant amb usuaris/es que allarguen les seves estades per no trobar una habitació de lloguer que puguin sufragar amb els seus ingressos, o els que repeteixen, per la manca de suports comunitaris a la sortida. És cert que hi ha factors de tall personal o relacional que també s’hi veuen involucrats, però els resultats serien diferents si aconseguíssim construir una societat amb polítiques integradores i no excloents.

Davant d’aquest panorama, s’entén que parlem de la “cronificació del sensellarisme”, o de les “persones sense llar cronificades”, en tant que hi ha una sèrie d’elements estructurals i institucionals sobre els quals no s’actua i que són els que impedeixen que aquestes persones puguin accedir i mantenir un habitatge digne de per vida.

No obstant això, des de “El Carme” seguirem utilitzant el concepte de “sensellarisme de llarga durada”, o el de “persones amb llargues trajectòries de sensellarisme”, ja que ens resistim a negar-los un futur digne i seguirem contribuint dins de les nostres possibilitats a la reversió de la situació d’exclusió residencial.